Fa dues setmanes que es va presentar el documental “Les
mamàs belgues” al Teatre Echegaray, a Ontinyent. He de ser sincer i dir-vos que
varen ser moltes les sensacions, emocions i sentiments que vaig experimentar
aquell dia. La sala del teatre de gom a gom, tinguérem que organitzar un segon
passe. Hi havia gent plantada sense poder seure.
Vàrem treballar de valent durant la
setmana anterior, reunions, assajos, proves i tot gràcies a la col·laboració
desinteressada de Ad Libitum i els músics que acompanyaren l’acte. Jordi Belda,
amic i company, Àngel Ablerca, Silvia Bouling i el personal del departament de
cultura de l'Ajuntament d'Ontinyent foren de gran ajuda.
La premsa no deixava de assetjar-me, Sven
deia el mateix. El telèfon no parava. Vingueren els de Antena 3, a les 4 de la
vesprada la cadena ser, en “La Ventana” va entrevistar a Sven en directe, "Intereconomia" ens va dedicar un temps i espai de les seues noticies per
difondre el nostre projecte. Altres mitjans escrit dedicaren espais en les
seues publicacions per a parlar del documental, Levante, El Periòdic
d’Ontinyent, Loclar, El Mundo, El País, uns en les edicions digitals, d’altres
en les de paper.
Va ser una experiència inoblidable, no
vaig poder dormir, havien aconseguit reunir a més de mil persones i
explicar, comptar, visibilitzar una història d’unes dones solidaries, valentes
i que hui el dia 1 de maig de 2016, fa 79 anys vingueren a Ontinyent. Foren
dones decidides, compromeses i amb una actitud solidaria per lluitar contra el
feixisme i que, moltes d’elles reberen per contra la mort en camps de
concentració.
Estes foren les meues paraules en el
Teatre Echegaray el 14 d’abril de 2015:
“Tinc per costum donar les gràcies al
final dels meus escrits i intervencions. Hui ho faré al reves començaré donant
les gràcies a l’alcalde d’Ontinyent i president de la Diputació de València
Jorge Rodríguez, a l’Ajuntament d’Ontinyent i a la Fundació Campus Ontinyent per
haver fet possible que ara pugem gaudir d’este documental.
També voldria donar les gràcies a la
comunitat dels Pares Franciscans d’Ontinyent i en especial al Padre Sendra i a
la comunitat educativa del Col·legi La Concepció en la persona de Manolo
Requena, per obrir-nos les portes del col·legi i el convent.
Gràcies també a tots i a totes les
persones que han col·laborat d’una manera o d’altra en este projecte, la
llistat és molt llarga. Al final del documental apareixen tots ells en els
crèdits.
Fa molt de temps, sinó recorde malament
l’any 1998, em va telefonar Jesus de Guerricabeitia, necessitava posar en
contacte algú d’Ontinyent que coneguera la història de l’hospital, amb uns
amics seus a Brussel·les que estaven treballant en este tema.
L’any 2014 gràcies a Robert, historiador
de Benissa, contacte amb Ernesto Viñas, argenti dedicat a estudiar la batalla
de Brunete volia saber si a Ontinyent hi va haver algun ferit d’aquella zona.
Li vaig contestar que no tenia coneixement
d’eixe fet. La resposta d’ell va ser altra: “De todas maneres tengo un amigo
periodista belga que esta interesado y trabaja el tema de los brigadistes
Internacionales belgas “
Així vaig contactar amb Sven Tuytens qui
estava treballant en la biografia d’un Brigadista Internacional que va morir en
el front i estava casat amb Vera, una de les infermeres que va estar a
Ontinyent.
Intercanviem correus, telefonades fins que
l’abril de 2014 concreta una visita a Ontinyent per a fer les primeres
gravacions i localitzacions del documental.
El nostre objectiu era recuperar el
testimoni d’una dona que va compartir espais i temps de la seua vida treballant
en l’Hospital Militar Internacional. Entrevistarem a Maria Rosario Llin Belda,
coneguda com Rosariet.
Mentrestant, a Brussel·les Rudy Van
Doorslaer, director del CEGUESOMA, centre d’investigació i documentació sobre
la guerra i societat contemporània, des de els anys 1970 va dedicar part de la
seua tasca investigadora a recuperar històries de persones que visqueren la II
Guerra Mundial, amb la fortuna que va entrevistar algunes de les conegudes
mamàs belgues.
L’any 2013,es defensava una tesi a la
Universitat de Laval, Québec. El seu autor, Nicolas Lépine, amb la seua tesi
“El socialisme internacional i la Guerra Civil Espanyola”, dedicava una part
del seu treball a l’Hospital Militar, que els socialistes belgues crearen a
Ontinyent
Davant de totes estes circumstàncies calia
desenvolupar una tasca aglutinadora, de recuperar els treballs realitzats,
dispersos en el temps i pel mon.
Era el moment de recollir i difondre les
experiències de vida d’estes dones, reflectides en cartes personals, articles
de premsa i sobretot en fotografies, sense oblidar les filmacions de Carter
Bresson que va vindre a Ontinyent en 1937 per rodar el seu documental “Victoria
de la Vida”.
En el documental volem posar en valor la
història d’unes dones valentes i solidàries que venen a Ontinyent a treballar
com infermeres en un hospital que els belgues creen al Convent dels PP
Franciscans.
Són dones que respiren modernitat,
trenquen amb l’ideal de dona que fins el moment estava vigent en la societat
Ontinyentina, en particular i en la resta de l’estat espanyol en general. A més
a més compromeses, lluiten contra la injustícia formant part del personal
sanitari de l’hospital.
D’aquesta manera estem convertint-se en la
veu d’un grup de dones que han estat silenciades durant tantes dècades.
En aquells anys de conflicte armat encara
hi havia moments per a l’entreteniment i diversió, per oblidar els horrors de
la guerra. El 12 de febrer de 1939 Xàtiva va patir el bombardeig de l’estació
de trens.
Ontinyent, durant la guerra civil, va ser una ciutat de rereguarda, on tot girava al voltant de la guerra, on es respirava certa tranquil·litat, seguretat i es podia garantir la vida.
Formava part de la xarxa de ciutats del País Valencià que no va patir cap bombardeig i per això vingueren molts refugiats a terres ontinyentines fugint de la mort. Vingueren xiquets i xiquetes a les colònies escolars, d’altres foren acollits en règim familiar. Vingueren famílies senceres, eren els evacuats i refugiats que fugien d’allà on la guerra posava en perill les seues vides.
No creeu que açò que acabe de dir està de plena actualitat?
La nostra intenció amb este documental i altres dos projectes que en un futur no molt llunyà també podreu gaudir, és recuperar no sols la història i la memòria sinó posar en valor com 80 anys després podem ser capaços de parlar de tots estos temes des de la maduresa democràtica, la tolerància i amb una clara intenció de conèixer el nostre passat, per recuperar els espais de memòria, de explicar la història des de l’objectivitat i sense partidisme on el respecte, la llibertat, tolerància democràcia siguen present en els nostres discursos.
Be, deixe de parlar i li done la paraula a Sven Tuytens director del documental amb que he tingut la grandíssima sort de compartir meravellós i intensos moments en este projecte, i els que queden per gaudir.
Gràcies”
Tot seguit teniu uns links relacionats amb
la noticia de l'estrena del documental i altres llocs:
https://spanje3639.org/2016/04/09/ontinyent-les-mamas-belgues/
Comentaris