 |
| Membres del Grup Paleolab amb Vicent Cool i Joan J. Torró.19.05.2017 |
El dimarts passat venia de València cap a Xàtiva , en el tren, com la resta de dimarts que vaig a la Facultat de Filosofoa i Ciències de l'educació, per atendre als alumnes. Tres dies feia de l'exhumació a Ontinyent.
Aprofite eixos moments per a escoltar música, revisar el correu,
escorcollar el faceboock... També gaudisc del paisatge que m'ofereix la
finestra del tren.
Al faceboock, Manolo Polo, el forense que ens ha ajudat a
l'exhumació dels 13 afusellats a Ontinyent, publicava que el proper 25 de maig
s'estrena un documental que du per nom "La Memoria de los Huesos".
Deu ser un documental molt ben treballat, pinta molt bé, podriem proposar la
seua projecció a Ontinyent.
 |
| Restes dels afusellats a Ontinyent. 19.05.2017 |
En un primer moment penses que es tracta d'un documental que
parla de les restes humanes, dels ossos humans de l'antiguitat, de l'edat
mitjana. Penses que amb l'estudi dels ossos ens diran quin costum tenien, que
menjaven , quines malalties varen patir.... Però no, no parla de les restes
osees de fa tants anys, parla dels esquelets de persones que varen viure i
morir sols fa trenat anys . Deu ser un documental que parlarà de sentiments,
d'emocions, de dignitat on el dol per la pèrdua d'un ser estimat serà una evidència.
Almenys així ho posa de manifest el tràiler. Parla dels desapaeguts a sudamèrica.
Clar, aquest documental en du a la ment la tasca que el
divendres passat duguérem a Ontinyent, 78 anys després que aquell 15 de
desembre de 1939. Deu dies abans de celebrar, pels vencedors, el Nadal, afusellaren
a tretze persones per pensar diferents, per creure amb la solidaritat, amb la
defensa dels més dèbils i sobretot per defensar la democràcia.
Ontinyentins mataren ontinyentins, pel simple fet de pensar
diferent. Deixaren dones vídues, xiquets orfes, nets sense iaio però sobre tots
sembraren tristor, impotència on la petjada de l'oblit va deixar muts a les
famílies durant tants anys.
El passat 19 de maig veia els ulls brillosos, de María José,
a punt de brollar les llàgrimes, galta per avall, esperant tenir les notícies
desitjades. Vaig ser testimoni de la mirada esperançadora del fill que només
volia enterrar a son pare abans de morir ell. Enrique Rios tenia sis anys quan
varen afusellar a son pare. La mateixa edat tenia Juan Beneyto, orfe de mare als pocs dies de nàixer. Son pare, que sis anys després
l'afusellaren a les tàpies del cementeri municipal, va prendre la decisió de
deixar-lo en adopció.
Els néts de José Llopis Barbera estaven present en aquell
moment en què, l'equip d'expert que procedien a l'exhumació, llançaven la
notícia del fet que almenys hi havia les restes de quatre persones, encara que
després, afortunadament foren 10 els exhumats.
De nou vaig ser testimoni de com la ciutat d'Ontinyent,
representats allí per l'alcalde i regidors i regidores de tots els partits
polítics amb representació municipal ( el representant de Ciutadans no va poder
assistir per motius laborals), es a dir, PSOE, EU. PP i Compromís, estigueren
deixant constància de la maduresa democràtica i política d'una ciutat que creix
en dignitat i sap reparar els desgavells del passat.
Com que un és d'Ontinyent i ha
tingut també responsabilitats polítiques, no era cap desconegut per als allí
present i damunt m'estretia la relació amb una regidora, amb qui compartíem
família política, i no per ideologia sinó per allò que era la cosina del meu
cunyat. Amb una conversa molt
sincera intercanviarem impressions, afloraren sentiments alhora de valorar
aquell fet. Li vaig reconéixer que la seua presència en aquell acte era una
mostra de suport per recuperar la dignitat de les persones, al mateix temps que
li recordava que amb actitud com la seua segur que en un futur, aquelles
diferències, que encara hui alguns les volen fer presents, es podrien donar per
finalitzades o almenys formaran part d'un discurs que no té cap fonament per
sustentar-se
De nou els ontinyentins i ontinyentines hem sabut donar una
lliçó de responsabilitat i maduresa política, a poc a poc aconseguirem parlar
de la Guerra Civil des del coneixement, des de l'objectivitat i la normalitat
que ens donarà la recuperació de la memòria democràtica i històrica, que és de
tots. Eixe és un dels objectius de la Comissió per a la Recuperació de la
Memòria democràtica d'Ontinyent de la que forme part, amb la satisfacció
d'haver contribuït al fet que la ciutat, en la que ma mare en va parir ara fa
cinquanta-tres anys, siga més solidària i compromesa amb la democràcia.
Consuelo també va defensar els valors democràtics republicans, també va patir
repressió però afortunadament encara la recorde vestint-me amb aquella corbata
de goma, els meus pantalons curts de diumenge i repentinat per anar a beneir la
palma. Però eixa és altra història, la de Consuelo Martinez Gonzalez i les
seues germanes pertanyents a l'Agrupación Mujeres Antifasciastas d'Ontinyent.
Comentaris