Ahir la nit vaig rebre la
telefonada de Beatriz Rodríguez, filla de Rafael Rodríguez Albert, músic
invident que va romandre a Ontinyent durant els tres anys de guerra civil amb
el Col·legi Nacional de Cecs.
Era d'esperar que, en una de
tantes telefonades a les que estem acostumats per allò de mantenir l'amistat i
assabentar-nos dels nostres desficis i quefers, m'informarà de la fatal
notícia. Alfredo Díaz Donate ha faltat.
Per als qui no ho sabeu Alfredo
Diaz Donate va ser un xiquet de la guerra que va romandre a Ontinyent durant
els tres anys en el col·legi Nacional de Cecs que es va instal·lar al Balneari
de la Salut.
 |
| Audició a Ontinyent. |
Gràcies a Alfredo i a la seua
dona Herminia Álvaro Suárez vaig poder conéixer amb més detall el quefer
educatiu de la colònia dels cecs a Ontinyent. Afortunadament la seua memòria,
va permetre reconstruir i explicar en format de llibre quina va ser
l'experiència de vida durant aquests anys de destrucció, trobant a Ontinyent
moments de pau i estima. Sols. Vingueren més de cent xiquets i xiquetes amb
problemes de visió, acompanyats de magnífics professors i músics com Rafael
Rodríguez Albert, gaudint, sobretot, l'estima d'uns veïns i veïnes que els
acolliren amb les mans plenes de solidaritat.
Alfredo va estar atès pels metges
de l’Hospital Miitar Internacional i coneixia a les mamàs belgues, aquelles
dones que vingudes des de Bèlgica mostraren i feren efectiva la seua
solidaritat entre els ontinyentins, ferits de guerra i xiquets evacuats.
Alfredo, xiquet orfe, va ser
educat i format en un projecte educatiu innovador, hui diríem basat en la inclusió
educativa i social, que va fer possible la política educativa republicana. Més
enllà de vendre cupons, el Col·legi Nacional de Cecs va apostar per formar als
invidents amb aquelles professions que els permeterà una vida autònoma i
suficient per viure de manera independent. Alfredo va ser professor de
matemàtiques.
 |
| Alfredo Diaz Donate. |
Alfredo va romandre tres anys amb
companys i companyes a Ontinyent, compartint amb d’altres xiquets i xiquets
ontinyentins, els passejos pel pinar del balneari, per allò de que pogueren
relacionar-se amb xiquets d’Ontinyent al temps que els xiquets i xiquetes ontinyentins
conegueren als “ceguets” de Madrid, com ho explicava Antonio Alcaraz, xiquet
ontinyentí que anava al balneari a passejar amb ells.
Alfredo va tenir la sort de anar
a banyar-se al Pou Clar, passejar pel pou de l’olleta i del Canyis, anar a la
Glorieta i gaudir de la fresqueta, que busquen els ontinyentins durant les nits
de canícula.
Alfredo va ser alumne privilegiat
al poder escoltar les lliçons del mestre i professor Rafael Rodríguez Albert,
amb aquelles audicions comentades o interpretacions a piano al voltant del misteri
d’Elx o qualsevol altra cançó escolar que els va ensenyar.
Alfredo escoltava les lectures en
veu alta de la mestra Clara Arroquia, responsable de la secció de xiquetes del
col·legi quan llegia passatges dels llibres de Elene Fortún.
Alfredo també tenia la seua part
de rebel alhora de arriscar-se a manipular aquell radio engabiada i escoltar
els parts de guerra del bàndol revoltat o fins i tot esclatar missa, alguns
dels mestres i alumnes continuaven amb les seues pràctiques religioses, que en
moltes ocasions eren consentides pel director Gregorio Hernández de la Herrera.
 |
| Alfredo pujant al pal en 1935 |
Alfredo va ser un de tants xiquets
que anys després ha contribuït a la recuperació de la memòria educativa i
escolar fent possible la recuperació d’una experiència que poca gent coneixia i
que s’ha tingut la possibilitat de compartir amb tots i totes en format de
llibre en paper i la seua versió en llibre parlat que ha fet possible l’ONCE de
la mà d’Enrique Llin.
Alfredo, gràcies per la teua
col·laboració, per haver compartit per sempre les teues experiències. Espere
que allà on estigues, si et retrobes amb els teus companys que estiguéreu a
Ontinyent, els expliques que coneixem la vostra història i que formeu part del
nostre imaginari col·lectiu. Explica-li a Ricardo Fombuena Vidal que tu tampoc
pogueres tornar a Ontinyent, ciutat a la que enyores com ell.
Sols t'he de donar les gràcies
per aquells moments passats a ta casa, a Madrid, les llargues converses
telefòniques i les sessions escoltant la teua veu gravada en una cinta.
Una forta abraçada per a Hermínia
i els teus fills des d'Ontinyent.
Comentaris