ARSENIO APARICIO SÁNCHEZ VÍCTIMA DEL BOMBARDEIG DE L'ESTACIÓ DE TREN DE XÀTIVA.

Arsenio Aparicio Sánchez.

El pròxim 12 de febrer es commemorarà el 80 aniversari del bombardeig de l'estació de ferrocarrils de Xàtiva. S'han organitzat tot un seguit d'activitats al voltant d'aquest fet dramàtic i sense cap sentit, que va provocar la mort d'un bon nombre de persones. El tren militar, atapeït de soldats que tornaven del front, va ser l'objectiu de l'aviació italiana..

No voldria entrar a explicar aquest fet, s'han publicat un bon grapat d'articles de premsa, llibres i en el documental "Les mamàs belgues" també tractem el succés. El que si m'agradaria, és recordar les dades i documentació assolida en els darrers anys i que he pogut incloure en el llibre "Ontinyent 1937-1939. Hospital Militar internacional. Solidaritat en temps de guerra".

No recorde amb precisió l'any, pot ser fora durant el 2014. No importa. Sí que recorde la telefonada del company Juanjo Conejero, l'encarregat del cementeri municipal, que, com en altres tantes ocasions, m'avisa i en posa en contacte amb persones, que venen a Ontinyent a la recerca dels espais, llocs on els seus familiars més propers havien estat durant la Guerra Civil. Ontinyent durant els tres anys de guerra civil va ser una ciutat de rereguarda, una ciutat segura i que acollia als més vulnerables entre ells els xiquets i xiquetes evacuats de Madrid i els ferits i malalts del front.

En aquesta ocasió era distint, vingueren a Ontinyent tres persones, Elia Aparició Ezcurra, el seu pare Alfredo i l'oncle Arsenio. Tots dos eren fill d'Arsenio Aparicio Sánchez el iaio d'Elia. Però. Qui era Arsenio Aparicio Sánchez?

Arsenio, Antonio o fins i tot Artemio van ser els diferents noms que es varen utilitzar per identificar al iaio d'Elia. Oriolà que naix en 1904, segon de cinc germans. Amb estudis primaris, regenta un comerç d'ultramarins i peix. S'incorpora a l'exèrcit com a soldat de reemplaçament en 1929, moment en què es casa amb Elia Urios Ruso, filla d'Alfredo Urios Rodríguez, capità de la Guàrdia Civil. Del matrimoni naixeran dos fills Arsenio i Alfredo en abril de 1933 i març de 1935 respectivament.

Arsenio és militant del PSOE a Oriola. Coincidirà amb Amado Granell Mesado militar republicà amb qui mantindrà una estreta relació d'amistat. Eren veïns, vivien en el mateix immoble del C/ Rio núm. 5, d'Oriola, propietat del sogre d'Arsenio.

En iniciar-se la guerra s'incorpora al front, essent destinat a cos de sanitat com a portalliteres en la 105 Brigada, 419 Batalló 1ª Companyia per a després ser destinat a la 49 Brigada Mixta, 47 divisió de l'E.M. de Llevant. El 12 de febrer de 1939 viatjava en el tren que va ser bombardejat a l'estació de Xàtiva. En ser ferit va ser traslladat a l'Hospital Militar d'Ontinyent on va morir, a les 18 hores del mateix dia.

Els dos fills d'Arsenio i la seua néta es desplaçaren fins a Ontinyent per trobar el lloc on podria estar soterrat. Malauradament, no constava en cap registre municipal encara que si al Registre Civil. No vaig poder atendre'ls en persona però sí que vaig telefonar a Elia. La neta en va explicar que els dos germans varen anar a Ontinyent per saber on estava soterrat el seu pare i així complir amb el desig de retre-li l'homenatge  al pare que no varen conèixer. Els vaig detallar que els soldats que morien a l'Hospital Militar Internacional els soterraven al cementeri que hi havia a Sant Rafael, justament situat en el que hui és la parròquia de Sant Rafael.

Elia Urio Ruso amb els seus dos fills
en el dia de la primera comunió.

Afortunadament i esquivant els entrebancs que hi trobava, vaig aconseguir enviar-los la comunicació de defunció que enviava l'Hospital Militar Internacional al Registre Civil per anotar les defuncions.  Documentació conservada a l'Arxiu Municipal d'Ontinyent. Era l'únic que varen obtenir. Aquell paper deia que tenia 34 anys, que va morir el 12 de febrer de 1939 a l'Hospital Militar d'Ontinyent procedent de la Clínica número 3 de Xàtiva, ressenyant tan sols que estava casat. La comunicació de defunció la va signar el Dr. Enrique Cerdà Micó. La causa de la mort; xoc traumàtic amb ferida penetrant en abdomen. Arsenio anava en aquell tren bombardejat.

En acabar la Guerra Civil, per allò de negar qualsevol rastre i record dels soldats i brigadistes internacionals soterrats al cementeri de Sant Rafael, l'alcalde franquista del moment va ordenar retirar qualsevol senyal, símbol o indici que recordarà que allí reposaven els que lluitaren per la llibertat i la democràcia. Una mostra més de com es pretenia esborrar de la memòria col·lectiva d'aquelles que creien amb la igualtat, fraternitat i llibertat. Entre ells Arsenio.

Amado Granell.

Malgrat tot, la família d'Arsenio, justament un any després del bombardeig, en unes circumstàncies adverses per als que varen perdre la guerra, aconseguirà celebrar una missa. Una missa celebrada el 12 de febrer de 1940, que com diu la targeta de la celebració "A la piadosa memoria de Arsenio Aparicio Sánchez". Només cal llegir el document que es reprodueix, facilitat per Elia Aparicio a la que aprofite per a donar-li les gràcies per la seua col·laboració.( La resta de fotos també les ha facilitat ella, menys la d'Amado Granell)

Passaren els anys, en barri de Sant Rafael creixia a l'altre costat del barranc. Serà en el camp sant, allà on estaven soterrats els lluitadors de la llibertat, on s'erigeix una nova parròquia. Al costat mateix es construeix un bloc de cases modernes. Corria els anys 1970, era alumne d'aquella segona escola pública que es va crear a la ciutat d'Ontinyent, trenta anys després que, durant la II República, es construirà el Grup escolar Joaquin Costa. Recorde que estàvem agafats a la reixa del pati, del CN. Rafael Juan Vidal, des d'on observàvem com les màquines excavadores desmuntaven el camp sant i deixaven caure, als remolcs dels camions, la terra que allí sobrava. No sé on varen anar a parar aquells muntons de terra on hi havia taüts, làpides i restes humanes. Anys després, vaig saber que en aquells camions sense cap mirament, viatjaven les restes de les persones que lluitaren per la llibertat. Sembla que aquell fet va ser una de tantes circumstàncies per esborrar allò que l'alcalde franquista va decidir en 1939. Tal volta ara seria el moment per recordar que aquest és un espai de la memòria democràtica d'Ontinyent, lloc on  varen ser soterrats soldats que defensaren un govern nascut de les urnes. Pot ser que amb alguna placa seria suficient.

Ara, 80 anys després, Arsenio forma part de la nostra memòria i, encara que el seu fill no va poder acomiadar-se de son pare, en deixar-nos poc temps de visitar Ontinyent, si que m'agradaria que aquest escrit siga un senzill homenatge per ell i per totes les persones que pergueren la vida per defensar un estat democràtic.

Arsenio va ser una persona, de caràcter alegre, compromesa i solidària, com diu la seua néta, que va lluitar contra el feixisme. Estic convençut que si no haguera tingut aquest final tan tràgic, Arsenio haguera format part dels soldats republicans que conduïen els blindats que encapçalat pel seu amic Amado Granell, alliberaren París dels nazis.