RAFAEL RODRÍGUEZ ALBERT . 40 ANIVERSARI DE LA SEUA MORT

-->

Al Pou Clar. Rafael Rodríguez Albert encerclat. Foto de Beatriz Rodróguez filla de Rafael Rodriguez

Tot seguit podeu llegir un fragment del llibre  "El Col·legi Nacional de Cecs. De Madrid a Ontinyent (1936-1939), pàgines 98-99, publicat per l'associació de veïns El Llombo en novembre de 2015. Aquest llibre va ser el meu treball d'investigació per a l'obtenció del doctorat. Presentat a València el 9 de juny de 2015 a la delegació territorial de l'ONCE . Va ser convertit en audiolibro i en l'actualitat ha sigut la base per al guió del documental "Viatge a cegues" premiat pel Institut Valencià de Cultura en l'edició de premis als llargs metratges documentals de 2018.

Al Pou Clar amb professor i alumnes del Col·legi Nacional de Cecs de Madrid
a Ontinyent.  Rafael Rodríguez encerclat. Foto de Beatriz Rodríguez.

"La reorganització del col·legi a Ontinyent va afectar l’ensenyament musical. Rafael Rodríguez Albert i Luis Antón Sáez de la Maleta eren els encarregats d’aquesta parcel·la. El primer d’ells era alacantí i invident des dels 12 anys. Comença la seua formació musical molt jove amb diferents professors particulars mentre vivia a La Manxa (Socuéllamos i Villarobledo), fins 1917, any en què la seua família marxa a València per a establir la seua residència, ciutat en la qual amplia els seus coneixements musicals amb els professors Ramón Ribes, Francisco Antich i Santiago Caballero. Entre 1920 i 1923 ratifica, en convocatòria lliure, tota la carrera musical, des de solfeig fins l’últim curs de composició en el Conservatori de València. En acabar els estudis de composició amb el diploma de primer premi de carrera de piano, havia aconseguit, amb 23 anys, una menció honorífica en el concurs de Belles Arts de 1924-1925, en la secció de música, per la composició per a cant i piano “Colección de canciones”, sobre versos de Heinrik Heine.[1]

Moment de festa i entreteniment al Balneari de la Salut, actual CC La Pureza de Mari on estava ubicat el Col·legi Nacional de Cecs . Rafael Rodriguez el segon per la dreta. 

Diferents imatges de la vida al Col·legi Nacional de Cecs de Madrid
mentre està evacuat a Ontinyent.

En 1931 ingressa com a professor honorari d’Harmonia i Piano en l’Institut Provincial de Cecs d’Alacant, i en 1932 és nomenat professor interí. En el mes de novembre aconsegueix en propietat la plaça del mateix institut. A partir de 1935, va compaginar l’activitat docent entre Alacant i Madrid, quan és nomenat professor interí de Solfeig i Piano del col·legi de cecs.[2] A banda de la seua formació musical, també va cursar la carrera de Filosofia i Lletres i dos anys de Dret, a la Universitat de València.[3] Vinculat a l’Ateneu d’Alacant, on sembla que va fer el seu primer concert l’any 1926.[4] En els anys 1929, 1931 i 1937 viatja a París, mogut pel seu desig de conéixer els moviments musicals avantguardistes. En aquests moments manté relació amb membres del grup “Le six”, entre els quals es troba Francis Poulenc, Arthur Honegger i Darius Milhaud. Tingué amistat amb Ravel, al qual admirava, i va conéixer Manuel de Falla, de qui va rebre nombrosos consells, sobretot en el terreny de la creació musical.[5]

En acabar la guerra va ser detingut a Ontinyent per una parella de la guàrdia civil, per un fals delicte que va afectar l’Alianza de Intelectuales del Ateneo Alicantino, de la qual Rodríguez formava part.[6] La signatura d’un manifest de contingut social va motivar el processament judicial.[7] En juliol de 1939 va ser empresonat i, malgrat el sobreseïment del seu expedient en setembre de 1940, va patir les conseqüències de la depuració i va ser inhabilitat per a la docència. Per poder sobreviure va haver de fer classes particulars.

En 1941 forma part de la delegació de Granada de l’ONCE, on va desenvolupar un treball merament administratiu a conseqüència de la seua depuració.[8] Malgrat els entrebancs que va patir en la trajectòria professional, va contribuir a la cultura musical de l’Estat espanyol i a la història de la música. Va rebre diferents premis i reconeixements, tant a Espanya com a Europa."[9]

---

[1] Rodríguez Fernández, B. “Aquellos tres años en Ontinyent”, Almaig, Estudis i Document XXIX, pàg. 129-134. Ontinyent 2013.

[2] Gaceta de la República. Diario Oficial. núm. 94, de 4 d’abril de 1935. “Orden creando la plaza de Profesor de Solfeo y Piano en el Colegio Nacional de Ciegos, y designando para desempeñarla interinamente a D. Rafael Rodríguez Albert”.

[3] Vives, J.M. Rafael Rodríguez Albert. El Compositor y su obra. Asociación de Compositores Sinfónicos Españoles. Madrid, pàg. 43, 1987.

[4] Beatriz Rodríguez Fernández. Correspondència. 16.03.2012. Adam Ferrero, B. 1000 musicos valencianos, Sounds of glory, València, pàg. 693. 2003. Ramos, V. Breve Historia del Ateneo de Alicante, núm. 1 de la colección Ateneo de Alicante, pàg. 39, 1992.

[5] Rodríguez Fernández, B. Op. cit., pàg. 132.

[6] Ramos, V. Op. cit., pàg. 63. Els membres de la directiva van ser: Antonio Blanca, José Mª Sánchez Bohorquez, Leopoldo Urrutia, Gabriel Baldrich, Ramón Gaya i Juan Gil Albert.

[7] Vives, J.M. Op. cit., pàg. 59. Inclou el decret auditorial que explica els motius del sobreseïment del cas de Rafael Rodríguez Albert i altres amics que també van formar part de l’Alianza de Intelectuales. De la lectura del document es desprén que Rodríguez Albert i els seus amics signaren aquest document sense saber què firmaven, i que no protestaren per evitar represàlies.

[8] Betariz Rodríguez Fernández. Correspondència. 16.03.2012.

[9] Rodríguez Fernández, B. Op. cit., pàg. 133. “La aportación de Rafael Rodríguez Albert a la cultura musical de España y a la Historia de la Música queda patente cuando obtuvo en dos ocasiones el Premio Nacional de Música. La primera en 1952, por una obra de cámara, Cuarteto en re mayor, para guitarra y cuerda y el segundo en 1961 con una producción para orquesta, Fantasía en tríptico sobre un drama de Lope. Tuvo la satisfacción de obtener el Premio Nacional de Composición Manuel de Falla el primer año que se convocó en 1976, bajo los auspicios de la Universidad de Granada, por La Antequeruela, para conjunto de cámara, clave, guitarra y voz, en homenaje a su admirado Manuel de Falla. Además de varios galardones a nivel internacional, como el Concurso Internacional de Composición para Guitarra Clásica de 1967, celebrado en Lieja (Bélgica), donde quedó finalista”.