JOAN JOSEP
TORRÓ MARTÍNEZ
Gretrude Greisenger
http://www.doew.at/erinnern/biographien/spanienarchiv-online/spanienfreiwillige-g/greisinger-gertrude
Ara fa 75 anys es va crear a la
ciutat d’Ontinyent l’Hospital Militar Internacional gràcies a la col·laboració
del Partit Obrer Belga, del Fons per la Solidaritat Internacional i la Internacional
Sindical Obrera. Darrere d’esta iniciativa hi havia persones, hi havia homes i
dones que feren possible el que a Ontinyent estiguera funcionant un hospital
militar internacional amb cabuda per a uns 1000 ferits.
Durant els últim dies del mes de
gener de 1937 diferents delegacions socialistes belgues visitaren el territori
espanyol per tal de desenvolupar un conjunt d’accions de suport al govern de la
II República. La delegació formada per parlamentaris belgues, encapçalada per
Camille Huysman, president de les Corts de Bèlgica, va plantejar diferents
propostes per tal d’organitzar el suport internacional que necessitava l’estat
espanyol. Cal destacar dues d’aquelles propostes, vinculades amb la creació de
l’hospital militar internacional d’Ontinyent;
“ Segundo: Crear en Valencia una Casa de la
Internacional que centralice
y coordine las iniciatives de
la I.O.S y de la S.S.I en favor de España.... Cuarto: Crear en España un hospital moderno con todos
los servicios auxiliares, incluso
el de formación de
infermeres, y establecimiento
de puestos de socorro en las
primeres líneas”[2]
Entre els mesos de maig i abril de 1937 es pot situar la data de
creació de l’Hospital Militar Internacional. Des de Bèlgica i amb el suport
d’organitzacions sindicals d’altres països i integrats en el Fons Internacional
per la Solidaritat i per la Internacional Obrera Sindical es va crear
l’Hospital Militar Internacional ocupant les instal·lacions educatives i
religioses del Col·legi La Concepción d’Ontinyent.[3]
Amb la presència de l’Hospital
Militar Internacional, pot considerar-se definitivament que Ontinyent passa a
ser una ciutat de rereguarda destinada cobrir aquells serveis de suport a
l’exèrcit republicà, sobretot pel que fa a l’atenció sanitària dels soldats
republicans ferits. Durant els tres anys de guerra civil la ciutat d’Ontinyent
va suposar un lloc tranquil i segur ja que no va patir en cap moment els
efectes directes de la guerra ni tampoc cap bombardeig.
Tot seguit evidenciarem com
diferents organitzacions sindicals i polítiques internacionals s’involucren en
la creació de l’Hospital d’Ontinyent. Este fet rebrà la consideració d’hospital
militar internacional i no el que estiguera dedicat únicament a l’atenció
sanitària dels brigadistes internacionals, com ocorria en altres hospitals. A
més a més l’hospital ontinyentí formava part de la xarxa sanitari republicana,
encara que de ben segur també s’atendria a ferits internacionals.
En un primer moment, metges i
infermeres internacionals es varen posar al cap davant de l’hospital,
incorporant-se d’altres professionals de la sanitat, uns ontinyentins i
d’altres vinguts d’altres indrets de l’estat espanyol, però amb el suport
econòmic i material internacional.
Destacar primerament dos metges
que prengueren part activa en la creació del mateix. Un d’ells el Dr. Marteuax,
professional de la medicina força implicat en organitzacions internacionals
d’ajut a l’Espanya republicana. Va participar en la conferència per l’ajut a
l’Espanya republicana, el setembre de 1936, on és designat responsable i
representant belga de la comissió sanitària internacional permanent. Els
viatges a Espanya del Dr. Marteuax fa possible que una delegació de socialistes
belgues visitara València i partint de la decisió de l’IOS i el FSI de crear un
hospital.
El Dr. F. Neuman també es va
implicar en la creació de l’hospital on va prestar els seues serveis amb llarga
experiència en sanitat militar durant la I Guerra Mundial. Altres personalitats
destacades i que varen donar suport a la creació de l’Hospital varen ser la
diputada socialista belga Isabel Blum. D’altres responsables polítics i
sindicals destacats del moment i que s’implicaren en la seua creació, foren F.
Adler Secretari de la Internacional Socialista Obrera i de Walter Schevenels
secretari del Fons Sindical Internacional. A més a més d’altres persones
anònimes vinculades als diferents moviments sindicals, tant de Bèlgica com d’Anglaterra
recolliren els fons necessàries per poder, en el cas d’Ontinyent, crear
l’hospital o en altres casos desenvolupar accions evers els xiquets i xiquetes
i la població civil en general , trencant eixa política de no intervenció de
diferents països que es va materialitzar durant la guerra civil espanyola.
La premsa espanyola del moment,
deixa constància d’este fet:
“El Fondo de Solidaridad Internacional,
creado por la Internacion al Socilista (I.O.S) y la Internacional Sindical
(F.S.I) , a fin de aportar a sus camaradas españoles en la lucha contra el
fascismo internacional la ayuda de los trabajadores socialistas de todo el
mundo, ha tenido la idea de establecer un hospital internacional en un
pueblecito de los alrededores de Valencia. Para ello han enviado nueve
ambulancias y catorce camiones , en los que hay todo el material necesario para
cuatro salas de operaciones y una de
radiografia, y los medicamentos y viveres para el equipamiento completo del
hospital”[4]
La pròpia organització internacional
posa l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent com model a seguir gracies a
les aportacions dels treballadors i formacions polítiques de Bèlgica, Estats
Units d’Amèrica, Anglaterra i França:
“Mención
especial debe hacerse a la creación del gran hospital militar en Onteniente,
que se financia directamente con cargo al Fondo de Solidaridad Internacional.
Representa gran ayuda para España desde el punto de vista médico, es
particularmente notable pues está equipado con los equipos más modernos y
funciona con los últimos métodos científicos, por lo que es un hospital modelo,
no sólo para el período de la guerra actual, sino también para futuro. El
hospital está ubicado en una antiguo centro educativo perteneciente a una orden
religiosa, que ha sido completamente reconstruido con la ayuda del cuerpo de la
ingeniería española. Ha sido equipado con material quirúrgico americano, belga,
inglés y francés, y dirigid por un pequeño grupo de cirujanos de diversas
nacionalidades, con la asistencia de un número de jóvenes médicos y cirujanos
españoles. La misma consideración hay que hacer con el personal de enfermería.
El hospital tiene en total unos seis cirujanos de distintas nacionalidades, de
los cuales nueve tienen nacionalidad española, veinte y seis enfermeras de
distintas nacionalidades y unas
cincuenta y cinco de nacionalidad española. El hospital dispone de 860 camas y está diseñado para 1000. Hay cuatro quirófanos,
laboratorios, dispone todos los aparatos necesarios para la desinfección,
radiografía, etc. Además de en el hospital hay una escuela de formación de
enfermeras y una escuela de continuación para las enfermeras que ya están en
servicio. El Fondo de Solidaridad Internacional está estudiando un nuevo plan
para la creación de un instituto muy moderno para la formación de los heridos
de guerra.Hasta ahora, una suma de más de 3.500.000 francos franceses ha sido
realizada por el Fondo de Solidaridad Internacional en la reconstrucción,
equipamiento y administración del hospital.”[5]
Veiem com, malgrat la política
de no intervenció de diferents països europeus, les organitzacions sindicals,
politiques i professionals es mobilitzen per donar suport al govern de la II República.
Eixa mobilització internacional, no sols es concreta en el suport material i
econòmic a l’exèrcit de la república, sinó també en la creació de les Brigades
Internacionals, homes i dones que des de diferents indrets del món, vingueren a
lluitar contra el feixisme.
“LAS MAMÁS
BELGAS”.
En este context de suport
internacional a la República, cal situar a un grup de dones, conegudes com a “Mamás
belgues”, les quals vingueren a Ontinyent. Totes elles tenien en comú que eren
jueves, dones emigrades d’altres països durant els anys 20 i que decidiren
residir a Bèlgica. A més a més, varen rebre una curta per intensa formació
sanitària que els va permetre incorporar-se com auxiliars d’infermeria.
Partiren des d’Antwerpen (Bèlgica), tal volta per este fet foren conegudes per
“las mamás belgas”. Moltes d’elles estaven casades o mantenien relacions
sentimentals amb brigadistes internacionals.
Este grup de dones vingueren amb
el suport d’altres dones infermers professionals que per completar la seua
formació assistiren a l’escola d’infermeria creada a l’hospital d’Ontinyent. En
esta escola rebien formació totes aquelles infermers tant espanyoles com
estrangeres ,alternant esta formació amb la tasca professional. D’alguna manera
podem considerar que la seua formació corria paral·lela a la seua activitat
professional. De matí estudiaven i per la vesprada treballaven com infermeres.
En el moment en que el torn de treball canviava, així s’adaptava la seua
formació. Feien exàmens i tenien classes teòriques on els professors eren els
mateixos metges amb qui, després de les classes, atenien als malalts juntament
amb les infermeres. L’acció formativa reunia totes les condicions per que les
infermeres pogueren adquirir la formació teòrica i pràctica necessària,
reconeguda amb les corresponents qualificacions acadèmiques. En definitiva
suposava una formació acadèmica adaptada a les necessitats del conflicte
bèl·lic.
Malauradament no disposem de les
dades de cada una d’elles ni tampoc podem considerar que el llistat siga
complet i definitiu. Afortunadament, diferents investigadors han recuperat
dades d’algunes d’elles i el que pretenc es fer una primera compilació d’eixes
dades que per separat cada un dels investigadors i investigadores han anat
recuperan, afegint noves dadest[6]. Esta compilació suposa
una primera aproximació d’aquelles dones que vingueren a Ontinyent formant part
del contingent internacional de suport a la II República Espanyol. Distingirem
dos grups: el primer esta format per aquelles dones, auxiliars d’infermeria que
surten d'Antwerpen cap l’hospital d’Ontinyent en abril de 1937 i el segon està
composat per infermeres titulades o metgesses que vingueren de diferents llocs
d’Europa.
El grup d’auxiliars d’infermeriavaren rebre un primer curs de formació
abans de sortir cap Ontinyent i estava format per un unes 27 infermeres.[7]
- Sara Altman: d’origen polonès i que residia a Antwerpen des de 1920.
- Sara Blitzer: també d’origen polonès, va immigrar a Antwerpen (Bèlgica)
- Paja Frieda Buchalter: polonesa que vivia a Antwerpen. Finalitzada la Guerra Civil Espanyola va participar en la resistència durant la II Guerra Mundial fins que va ser detinguda per la Gestapo i deportada a Auschwich on va morir.
- Uka Donostszenko: residia a Antwerpen tot i que no sabem el seu país d’origen , es tractava d’una immigrant jueva.
- Lily Friedman: nascuda a Satu-Mare, Transilvània (Romania) va emigrar en 1929 a Hongria on va exercir de costurera per a després marxar a Bèlgica on va treballar com a modista. Membre del Partit Socialdemòcrata mentre va residir a Transilvània i afiliada al Partit Comunista quan va viure a Antwerpen. Una volta finalitzada la guerra civil i residint a Antwerpen va evitar la seua deportació.
- Rajza Goldfinger: d’origen polonès, nascuda a Lubaczów, jueva, va emigrar Bèlgica. Es va matricular en la Universitat Lliure de Brussel·les en bacteriologia. Va morir en 1968 a Israel on va emigrar.
- Genia Gros: originaria de Boryslaw, Polònia, residia en Bèlgica des de 1930. Es va casar en el brigadista Meier Stara. En 1938 va ingressar en les Brigades Internacional destinant-la a l’hospital de Benicasim per a després passar a l’hospital de Mataró. El seu marit va morir a Espanya. Mentre que ella va sobreviure a la II Guerra Mundial residint després a Brussel·les.
- Margaret de Groot: belga, nascuda a Malines (Bèlgica). Era infermera titulada i en 1938 va exercir com infermera en cap de l’Hospital d’Ontinyent. Va tornar a Bèlgica juntament amb la retirada dels brigadistes internacionals.[8]
- Olga Hartmat: hongaresa d’ascendència jueva. Costurera de professió quan va emigrar a Bèlgica en 1932, any en que milita en el Partit Comunista Belga. Finalitzada la Guerra Civil, torna a Bèlgica fugint a Anglaterra abans de l’ocupació nazi on manté la seua activitat política . Torna a Hongria en l’any 1946 per a després marxar a Estat Units.
- Henia Hass: nascuda a Lubaczów, Polònia. Al tornar a Bèlgica va ser capturada per la Gestapo i deportada a Ravensbruck on va sobreviure. Finalitzada la II Guerra Mundial va marxar a Suècia on es va casar amb un treballador suec.[9]
- Ivonne Van Keukelaere. d’origen belga, afiliada al Partit Comunista Belga va exercir com infermera.[10]
- Gitla Gustawa Kinzclewska: polonesa d’ascendència jueva es va instal·lar a Brussel·les on va treballar a l’Hospital de Brugmann. Residint a Bèlgica, va ser capturada per la Gestapo i deportada a Auswich, on va sobreviure. La seua última residència va ser Varsòvia.
- Rose Leivovic.
- Adèle Korn (1909-1990): va nàixer a Ktakóv, Polònia. Al casar-se amb Alter Szerman, pertanyent a la XIII Brigada Internacional, va adquiriri el nom de Adèle Szerman. Una volta finalitzada la Guerra Civil va tornar a Bèlgica i la Gestapo la va detenir , deportant-la a Auswictz on aconsegueix sobreviure. Fins la seua mort va estar vivint a Israel i Brussel·les
- Rose Leibovic: romanesa va emigrar a Bèlgica en 1928. Després de la II Guerra Mundial va viure a Brussel·les i després a Paris.
- Syna Leja Berger: nascuda a Antwerpen però d’ascendència polaca va contraure matrimoni amb Piet Akerman, brigadista internacional. Al finalitzar la II Guerra Mundial va instal·lar la seua residència a Hongria.
- Bertha Lewkowitz: d’ascendència jueva i originaria de Polònia. Sembla va tenir problemes d’acceptació des del punt de vista polític.
- Fleigla Luftig: naix a Chrzanow, Polònia. Emigra a Antwerpen amb la seua família en 1926. Es va casar amb Emil Akerman Brigadista Internacional. Fou coneguda com Vera Akerman. Va morir a Brussel·les després de sobreviure a la II Guerra Mundial
- Golda Luftig: nascuda a Chrzanow, Polònia. Emigra a Antwerpen amb la seua família en 1926. Es va casar amb Símil Berliner i va tindre un fill que nascut a Ontinyent. Una volta finalitzada la Guerra Civil Española va tornar a Bèlgica on la Gestapo la va detenir per a deportar-la a Auwichtz on va morir en 1942
- Rachel Luftig:igual que les dues dones anteriors naix a Chrzanow, Polònia. Emigra a Antwerpen amb la seua família en 1926. Al tornar a Bèlgica va ser detinguda per la Gestapo i deportada al camp de concertació de dones de Ravensbruc d’on va sobreviure. Va instal·lar la seua residencia en Paris on va viure amb el seu marit.
- Marusia Merel.
- Stunea Osnos: natural de Kalarasi, Besarabia, va emigrar a Bèlgica durant els anys 1920.
- Rachel Ovlianetsky: originaria de Besarabia. Al finalitzar la Guerra Civil Espanyola va tornar a Bèlgica on va ser detinguda i deportada primer a Ravensbruck i després al camp de Bucchenwal
- Rachel Wacsman: natural de Chisinau, Besarabia. Durant la II Guerra Mundial va evitar la seua deportació tornant a Chisinau
- Hilda Gitel Wajustein: naix a Dijwinna, Polònia i coneguda com a Guta
- Lili Weiss.
- Ana Korn (1909-1986): anomenada Matilde, va nàixer a Cracovia, Polònia. Era germana de Adéle Korn. Al finalitzar la Guerra Civil Espanyola va ser missatgera dels partisans col·laborant en l’ajut als jues durant l’ocupació nazi.
- Pel que fa a la resta de dones, sols una d’elles era metgessa mentre que la resta eren infermers titulades :
- Françoise Durlet: nascuda a Valonia, era titulada en infermeria i va exercir com a cap del servei de cirurgia de l’hospital d’Ontinyent.[11]
- Gertrude Greisenger: va nàixer a Brün, Txecoslovaca i va morir en Berlin el 23 de febrer de 1992. Sembla que va vindre a Ontinyent directament des d’Àustria, va ser cap de les infermeres. Va deixar l’hospital en 1938 per a marxar a Barcelona. Es va casar amb Enrique Santiago, dirigent obrer espanyol, a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent.[12]
- Jeanne Mailer ( Hongria)
- Guta Gelibert: coneguda com a la Dr. Löwental. L’any 1938 va obtenir la nacionalitat espanyola.[13]
- Guta Weinsztein.
- Olga Hartstein.[14]
Trudel van Reemst
- Trudel van Reemst-De Vries ( 1914-2007): infermera Holandesa que va estar a Ontinyent.
- Graziella Berta (Suïssa): nascuda a Lugano (Suïssa). Mantenia una relació sentimental amb el Dr. Crispy que també va exercir de metge i director de l’hospital d’Ontinyent.
El grup de les infermeres auxiliars estava format per 14 dones
poloneses, 5 romaneses i sols 3 d’elles eren belgues. Des la resta desconeixem,
fins l’actualitat, la seua procedència. Pel que fa al segon grup de dones sols
una era belga mentre que la resta provenien de Txecoslovàquia,
Hongria, Holanda i Suïssa.
Vingueren amb
l’esperança de derrotar el feixisme, de donar suport a la lluita contra Franco
i al temps frenar els avanços antisemites i xenòfobs que proliferaven per
Europa. La victòria feixista a l’estat espanyola els va obligar tornar a
Bèlgica on es trobaren amb l’ocupació nazi, amb les deportacions i els camps
d’extermini. Algunes d’elles no aconseguiren sobreviure al camps de
concentració, d’altres s’incorporaren a la resistència o simplement
sobrevisqueren.
Foren dones valentes, compromeses amb els principis democràtics i
solidaris, fet que els va motivar a prendre una decisió responsable i
participativa. Estaven convençudes que amb la seua participació, podien
contribuir a mantenir eixos principis democràtics i solidaris. Formaven un grup
de dones que, al temps, lluitaven contra un conjunt de prejudicis que els havia
limitat, des de sempre, la seua participació en l’àmbit polític i social, i ara
en el bèl·lic. Volien una participació activa en el conflicte, recolzant
l’atenció sanitària a l’exercit republicà, atenen als ferits en les ambulàncies
mentre arribaven als respectius hospitals o en la creació de centres sanitaris
com va ser l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent.
A tots elles,
després de 75 anys, sols resta reconèixer l’ esforç i dedicació, l’exercici de responsabilitat
mostrat i el compromís assolit en una acció humanitària, rebent a canvi, el
molts dels casos, la mort en els camps d’extermini nazis
BIBLIOGRAFIA
Crònica. 23 de
maig de 1937.
Estampa. 3
d’abril de 1937
FILIP,
Irene (2009)Frauen
bwi den Internationalen Brigaden im Spanichen Bürgerkrieg Aus:
Dokumentationsarchiv des österreichischen Widerstandes (Hrsg.), Jahrbuch 2009,
Wien u. a.
GUERRA, Francisco (2003.) La Medicina en el Exilio Republicano. Universidad de
Alcala de Henares
HUBER, Peter (2009) Die
Schweizer Spanienfreiwillegen. Zürich
LANDAUER, Hans (2000) Lexikon der österreichischen
Spanienkämpfer. 1936-1939.
LUSTITIGER,
Arno (2001) Shalom Libertad. Judios en la Guerra Civil Española. Barcelona Flor
del Viento.
RAYET, ELSA;L (1999) Onteniente et la
guerre d’Espagne” Cahiers Marxistes núm. 13. Octubre-novembre
ROMEU Fernanda; Voluntarias de la
libertad. Mujeres en las Brigadas Internacionales. El Viejo Topo. Núm. 234-235,
pp 65-67 juliol de 2007.
TORRÓ
MARTÍNEZ, Joan J. (2001-2002) L’hospital Militar Internacional. Alba núm.16/17 pp 160-173. Servei de Publicacions
de l’Ajuntament d’Ontinyent.
ARXIUS
Arxiu
Municipal d’Ontinyent
Arxiu
Universitat de Warwick
Amsab-Instituut
voor Sociale Geschiedenis.
Biblioteca
Nacional d’Espanya
[1] El present treball suposa una menuda ampliació del
primer que vaig realitzar al voltant de l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent.
Estes notes formen part d’un treball més ampli que he anat elaborant, gràcies a
l’accés a diferents documents escrits i gràfics que durant els últims anys he
pogut consultar. Este article està publicat en la revista Almaig que edita la Nostra Terra cada any pel mes de novembre. En este cas es tracta del número XXVIII dedicat al bicentenari de la Contitució de 1812
[2]
EL SOL. 30 DE GENER DE 1937
[3]
TORRÓ MARTÍNEZ, Joan Josep. (2004) L’Hospital Militar Internacional
d’Ontinyent. Alba 16/17. Pàg. 160-173.
[4]
Crònica. 23 de maig de 1937. Biblioteca Nacional d’Espanya.
[5]
AID FOR SAPIAN. Spanish Civil War. Ref. Nom: 291/946/30/4 Universitat de
Warwick. Birmingham. Regne Unit.
[6]El llistat que ara
presente està format gràcies a les segúents publicacions; RAYET, ELSA;L
Onteniente et la guerre d’Espagne” Cahiers Marxistes núm. 13. Octubre-novembre
1999. LUSTINGER, Arno.: !Shalom Libertad!. Judios en la Guerra Civil Española.
Ed. Flor del Viento. Barcelona 2001. GUERRA,
Francisco;:
La Medicina en el Exilio Republicano. Universidad de Alcala de Henares 2003.
ROMEU Fernanda; Voluntarias de la libertad. Mujeres en las Brigadas
Internacionales. El Viejo Topo. Núm. 234-235, pp 65-67 juliol de 2007. La universitat de New
York. ALBA Collection I Fredericka Martin Papers. Box: 16 Folder:18 (Mixed
materials) Medical
Sites: Onteniente
undated , 1937-1938 , 1970-1976.
FILIP,
Irene
Frauen
bwi den Internationalen Brigaden im Spanichen Bürgerkrieg Aus: Dokumentationsarchiv des österreichischen Widerstandes (Hrsg.),
Jahrbuch 2009, Wien u. a. 2009
[7] Este llistat està composat per 27 dones i
s’ha seguit els textos de Fernanda Romeu i de Francisco Guerra es quals
indiquen que són auxiliars d’infermeria o que surten des de Antwerpen en abril
de 1937.
[8]
Fernanda Romeu la considera com auxiliar d’infermeria mentre Francisco Garcia
no
[9] Segons les notes de
Fredericka Martin el seu nom complet és Henia Larson
[10] Fernanda Romeu la
considera auxiliar d’infermeria mentre que Francisco Guerra infermera amb
titulació.
[11] Fernanda Romeu l’anomena
Françoise Durbet mentre que Francisco Guerra, Françoise Durlet
[12] OP CIT FLIP, IRIENE .
LANDAUER, Hans (2000) Lexikon der österreichischen Spanienkämpfer. 1936-1939. Àustria
[13]
AMO CR.1938/1
[14]
Ídem.
Comentaris