ELS OBLIDATS DE L'ONCE

Fa aproximadament deu dies que l’ONCE ha rebut el premi “Principe de Asturias a la Cooperación” i segons ens informen els mitjans de comunicación això suposa un reconeixment a“ aquellos cuya labor contribuya de forma relevante a la defensa de los derechos humanos, al fomento de la paz, de la libertad, de la solidaridad, de la protección del patrimonio y, en general, al progreso de la humanidad". El mateix director general de la’ONCE, Ángel Sánchez, posa de manifest que este premi és un "reconocimiento a muchos hombres y mujeres que durante 75 años se han dejado la piel en un proyecto de integración, en buscar un espacio donde quepan todos, donde todo sea posible".

Efectivament que hi ha hagut molta gent, molts professionals, pedagogs i mestres que han cregut en este projecte. Però uns anys abans que l’insurrecte General Franco creara per decret l’Organització Nacional de Cecs , corria el mes de desembre de 1938, ja hi havia un bon grup de professionals que lluitaven per que els invidents aconseguiren el que hui s’anomena inclusió social, allò que va més enllà de la normalització i de la inclusió.

Estic fent referencia a aquells professionals , mestres i metges que baix l’emparament de la democràcia, amb una actitud europeista i un compromís decidit per aconseguir que els cecs pogueren valdre’s per ell mateixa, no se’ls reconega ni se’ls tinga en cap consideració.

Són 75 anys els que han passat des que es va crear l'ONCE, però abans ja en 1933 hi havia un projecte educatiu, professional i integrador per part de D. Gregoria Hernández de la Herrera i tot un equip de professors, músics, metges i infermeres que cregueren en una educació i formació dels invidents que havia de fugir d’aquella concepció asilar i assistencial per introduir d’altra de caràcter educativa, formativa i pedagògica a la volta que mèdica. Era un projecte amb el recolzament del Ministeri d’Instrucció Pública i per tant del govern legítimament sorgit de les urnes.

Es tractava d’un projecte educatiu basat en la coeducació, en la graduació de l’ensenyament i sobretot en la integració sociolaboral. Crearen una escola de pàrvuls, una escola d’ensenyament primari, una escola de treball i aprenentatge, una escola de musica, una escola de massatges i una secció per a carreres lliberals. Disposaven d’un laboratori de “Psicotècnia y Orientación laboral”, organitzaren cursos de formació i com d’altres mestres i professionals aprofitaren les pensions de la Junta de Ampliación de Estudios per a formar-se a Europa juntament amb Jean Piaget, per exemple. Disposaven d’una policlínica i tot un equip de meteges i infermeres per que el projecte fora vist des d’Europa com a modèlic.

Però la guerra va fer que aquell projecte fora una altra il·lusió perduda, aquell projecte que es volia repetir a la resta de l’estat, va patir les conseqüències de la guerra i la victòria de l’exercit insurrecte. Va suposar el que els responsables conscients de que romandre a Chamartin de la Rosa, Madrid, era un risc per a les vides dels més de cent invidents que tenien baix la seua responsabilitat, decidiren marxar a Ontinyent per continuar aquell projecte innovador .

Una volta finalitzada la guerra molts dels professionals, mestres, metges i músics foren depurats, separats de les seus tasques davant del Col·legi Nacional de Cecs de Madrid. Aquelles propostes pedagògiques modernes i d’inclusió sociolaboral es varen oblidar per que feia olor a República. El treball amb els invidents , valga la paraula, passava per la foscor de la llarga nit del franquisme. Hui 75 anys després ningú fa cap menció a aquells que cregueren amb una treball científic, educatiu , mèdic i pedagògic envers els cecs. Tot i que allò que iniciaren aleshores, en l’actualitat és una realitat.

Es tracta de reconèixer a aquells homes i dones que com molt be diu el Director General de l’ONCE, D. Àngel Sánchez, també treballaren per la integració i inclusió educativa i social dels invidents i que ara ningú sap qui són. He cregut recordar a cada un dels homes i dones que vingueren a Ontinyent durant la guerra i continuaren amb eixa tasca iniciada a Madrid. Després foren depurats, patiren la repressió franquista per defensar una integració basada en la coeducació, en l’ensenyament graduat, laic i sobretot amb una inclusió social i laboral que anava més enllà de la venda del “cupon de la ONCE”. Eixos homes i dones foren:

1.Gregorio Hernández de la Herrera.Director

2.Maria Arroquia Torres. Cap d’Internat

3.Carlos Lickeffett Englhis . Professor ( Mor a Ontinyent en el mateix més que es crea l'ONCE)

4.Marcos Hernández Matas. Professor

5.Mariano Fernández Gómez. Professor

6.José Plata Gutiérrez. Professor

7.Francisco Plata Gutiérrez Professor

8.Luis Anton Sáez de la Maleta .Professor

9.Rafael Rodríguez Albert. Professor

10.Feliciano Sánchez Saura. Professor.

11.Domingo Munuera Morosoli. Professor.

12.Maria Luisa Garcia Sainz Professora

13.Rosario Contreras Caballero . Professora

14.Margarita Pérez Ruiz. Mestra de taller

15.Alfonso Garcia Fernández. Funcionari administratiu i habilitat

16.Alberto de San Roman Rouyer . Funcionari administratiu i secretari

17.Agapito Ruano Escolar. Porter

18.Fernando Rosado Centeno. Metge

19.Alfonso Cruz Carrasco. Metge

20.Luis Munuera Morosoli. Metge

21.José Aragonès Artells. Ajudant d’internat

22.José Alonso Espiga .Ajudant d’internat

23.Carmen Viera .Ajudant d’internat

24.Francisca Viera. Ajudant d’internat

25.Paula Álvarez Arcones. Economa

26.Emília Garcia González . Subeconoma

27.Teresa Vidal Cendra. Infermera

28.Pilar Sánchez Zuñiga Cuinera

29.Juliana Morales de la Asunción. Serventa

30.Modesta Gonzalo Asensio.Serventa

31.SantiagoSalido Garcia . Xofer

A més a més, no es tracta de explicar les coses sinó de poder vore com allò va ser una realitat i que millor per poder-ho aconseguir el visualitzar algunes d’aquelles propostes fotografiades en el que hui seria un pamflet publicitari . Eixes fotografies ens permet analitzar una realitat congelant, una fragment d’espai i de temps convertit en un text plàstic de manera que la nostra mirada queda a la volta impregnada d’un instant que va succeir fa més de 75 anys i que ara te un gran valor en el nostre estudi i reconeixement d’aquella vella il·lusió perduda. Clar que hi ha una intencionalitat en la realització d’estes fotografies, clar que es volia difondre els avanços en l’educació i atenció dels invidents, clar que sí. Si no fora així tampoc compliria els seus objectius. Si algú vol conèixer un poc més el que estic dient, sols cal anar al document en qüestió ja que gràcies a internet, es pot consultar accedint a la següent pàgina http://www.bibliotecavirtualmadrid.org/bvmadrid_publicacion/i18n/consulta/resultados_busqueda.cmd?posicion=2&autor_numcontrol=&materia_numcontrol=&forma=ficha&id=22541.
Està el llistat de tots els professionals homes i doens

No voldria fer més extens este xicotet homenatge a tots i totes les persones que lluitaren per un projecte educatiu innovador i que han quedat en l’oblit.

En Dialnet podreu trobar la comunicació que vaig presentat a Pamplona en 2009.

dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/2962639.pdf