La història escrita pels vencedors
establia que la Guerra Civil Espanyola va finalitzar el dia 1 d’abril de 1939,
ara fa 75 anys. La veritat siga dita la Guerra Civil no finalitzar fins que el
dictador va morir el 20 de novembre de 1975 La guerra Civil va durar 36 anys.
El setembre del mateix anys encara es varen produir afusellament i en 1976 encara
es va celebrar “El desfile de la Victoria”. La guerra va finalitzar per als
vencedors, però els vençuts durant tots estos anys varen sofrir els efectes de
la guerra, patint la mort, la persecució, la presó, l’assassinat, la depuració,
l’exili....
Durant els quasi quaranta anys de
dictadura es varen desplegar tot un seguit de mesures polítiques, socials,
educatives, religioses per legitimar, per justificar l’alçament militar. Deslegitimant
el projecte republicà s’aconseguia legitimar el règim polític, que pretenia,
fins i tot des de l’àmbit de la quotidianitat, arribar al màxim control de la
societat.
Després amb la transició va jugar un
paper important l’oblit per tal d’aconseguir i consolidar justament aquella
democràcia contra la que va lluitar el general Franco. Són moments, com apunta
Alberto Reig Tapia en que la funcionalitat política de l’oblit permet canviar
el discurs al voltant de la guerra civil per consolidar la democràcia. Amb
arguments de com “que no ha de tornar a passar”,” tant de mal va fer un bàndol
com l’altre” es va pretendre oblidar la història, els orígens de la guerra
civil, els fets propis de la guerra civil i les seues conseqüències.
Es tracta ara de fer memòria i
recordar, sols recordar allò que es va impedir es desenvolupara, ara fa 75 anys
. Cal recordar que al finalitzar la guerra civil es va eliminar la democràcia i
amb ella els principis constitucionals que la sustentava. Un d’ells era la
protecció a la infància. Justament la Constitució de 1931 feia seu allò que
establia la convenció de 1924 de la Societat de Nacions en la que es va adoptar
la Declaració de Ginebra, un text històric on es reconeix i afirma per primera
vega, l’existència de drets dels xiquets i xiquetes però també la
responsabilitat dels adults cap a ells. Alguns diran que són coses de la
casualitat però cal recordar que la Constitució de 1978 també es dedica un
article a la protecció a la família i infància amb la diferencia que la
l’actual està signada per un rei i pertany a una democràcia monàrquica i no
republicana.
Cal recordar que durant al guerra
civil ,conscients de la vulnerabilitat dels xiquets i xiquetes, el govern de la
II República va encetar una mesura de protecció per a aquells que vivien en
zones on el conflicte bèl·lic podia posar en perill les seues vides. Va fer
efectiu aquell principi constitucional que abans s’ha mencionat. En aquells
moments Ontinyent va ser una de tantes ciutats i pobles del mediterrani on es
varen fer realitat estes mesures de protecció a la infància.
Cal recordar que en aquells moments
homes i dones d’altres països recalçaren la política de protecció a la infància
durant la guerra. Igual que en l’actualitat molts de nosaltres participen en
companyes solidaries envers els infants que estan patint els efectes de la
guerra. Per tal d’evitar estes conseqüències tant desastroses i conscienciar a
tothom dels efectes de la guerra sobre les vides dels infants, estos homes i
dones recolliren els dibuixos d’aquells xiquets i xiquetes evacuats en les
diferents colònies, on expressaven de forma gràfica, innocent i sincera, quina
era la seua visió de la guerra. En 1938 es va publicar un llibre amb pròleg de
Aldous Huxley, famós per escriure aquell llibre anomenat “Un mundo feliz”
Cal recordar quin va ser el tracte i
el propòsit del dictador envers dels fills i filles d’aquells que defensaren la
legalitat democràtica. Amb eixe intent de legitimar el règim totalitari de la
mà d’Antonio Vallejo Najera, Cap del Servei Psiquiàtric de Franco, es volia
demostrar que els desafectes al regim i partidaris de la igualtat social i
política patien inferioritat mental, al temps que el règim democràtic estava
pervertit, promovia el fracàs social i les polítiques públiques afavorien el
ressentiment.[1]
Cal recordar les afirmacions el
propi Vallejo Najera que defensa i justifica la pèrdua dels cognoms d’aquells
que foren fills dels traïdors de la Pàtria, una bona justificació per a les
adopcions il·legals tan conegudes i posades en pràctica durant la fosca i
llarga nit del franquisme:
“Otros perderán la libertad, germinaran durante años en prisiones, purgando
sus delitos, en trabajos forzados, para ganarse el pan y legaran a sus hijos un
nombre infame; los que traicionaron a la Patria no pueden legar a la
descendencia apellidos honrados”[2]
El fills dels empresonats foren
internats en diferents centres amb la conseqüent pèrdua de tutela, emparats per
l'església i Auxilio Social. I no parlem dels desapareguts, dels desterrats,
dels mestres i funcionaris depurats, dels empresonaments, dels treballs
forçats, de tantes i tantes calamitats que cada any per l’1 d’abril es
celebrava baix l’emparament de l’exercit, l’església i una societat
adoctrinada, on des de l’àmbit educatiu, es pretenia socialitzar amb valors
excloents
Cal recordar que amb la fi de la
Guerra Civil no tots els xiquets i xiquetes tingueren l’oportunitat d’accedir a
tots els graus de l’ensenyament. La constitució de 1931 establia que la manca
de recursos econòmics no devia ser un impediment a l’ensenyament , sinó les
capacitats de cada un. A més a més l’educació deixava de ser laica, però també
deixava de tenir el treball l’eix de la seua activitat metodològica i deixant
d’inspirar-se en els models de solidaritat humana per a recuperar,
l’autoritarisme del mestre, allò de “la letra con sangre entra” i la
socialització política de tots els alumnes d’acord amb els principis del
“movimento”.
Tot açò s’ha de recordar sense cap
altra intenció d’accedir al coneixement com a font de progrés i maduresa, fent
front a la cultura del silenci i la desmemoria. Fer memòria contra l’oblit sobre
fets i esdeveniments suposa fer valoracions, per contra, sinó actuarem així,
estaríem fent una simple cronologia dels fets, dels successos. Es tracta d’analitzar,
interpretar i valorar els esdeveniments que s’han volgut manipular baix
l’emparament d’un consens polític per garantir la restauració de la democràcia.
Sempre que recordem mai hi haurà oblit i esdevindrà en memòria que caldrà
explicar.
Jo no he vist les morts de ràbia, de
fam, ni al front ni a les presons. No ho he vist però m’ho han contat, amb por,
diu Raimon.
[1] BOSCH FIO El, .
FERRER PÉREZ, V .A. i NAVARRO GUZMAN,C.: “La psicología de las mujeres republicanes según el Dr. Antonio Vallejo
Nájera. Universitat de les Illes Balears en REVISTA DE HISTORIA DE LA
PSICOLOGÍA Publicacions de la Universitat de València 2008, vol. 29, núm. 3/4
(octubre) 35-40
[2] VINYES. R, ARMEGONU,M. I
BELIS, R.: Los ninos perdidos del franquismo. Plaza y Janes. Madrid 2002. També
es pot visonar el documental que du per nom “Els nens perduts del franquisme”
de TV3”
Comentaris