Amb este encapçalament s'inicia un article a la Revista “Vaig Kvinnor” núm 1 de
1962 amb els testimonis d'una de les que fou infermera a l’Hospital Militar
Internacional d’Ontinyent, Henia Larson.[1]
Pels anys 1960 les agències de viatge sueques utilitzaven per al reclam dels turistes aquest espot publicitari; “Viatja
a la Costa del Sol, platges amb molt de sol, dies meravellosos a la
Mediterrània. Tal i com apuntava Henia es tractava d’un reclam turístic que
garantia ingressos econòmics per a Franco, per desgràcia, afegia.
Però Henia Larson el que intenta
,aleshores, quasi 25 després, és recordar com ella, entre d’altres dones, vingueren a
Espanya, concretament a Ontinyent per donar suport al govern de la II
República, i participaren en la creació de l’Hospital de la mà de la Internacional
Socialista i el Fons de Solidaritat Internacional .
HENIA LARSON
Molts joves que formaren part de
les Brigades Internacionals, vingueren a lluitar contra el feixisme i molts d’ells
moriren com va ser el cas del nuvi de Henia Larson mort a Madrid durant els
primers mesos de 1937. Tenia coneixement
que a Ontinyent es va crear l’hospital Militar Internacional, inscrivint-se per a treballar com infermera a l’esmentat hospital. Juntament amb unes 20 dones varen
estar formant-se durant tres mesos per a després marxar amb un metge belga a Ontinyent.
Es tractava d’un Hospital Militar Internacional, però pertanyent a la sanitat
republicana on participaren metges i infermeres de diferents països.
Esta és la descripció que feia
respecte de la ubicació de l’hospital. “L’hospital
esta a Ontinyent. Era un lloc molt bonic, amb un clima meravellosa, molt
de sol, palmeres, ametlers,
taronges, llimeres i figueres, tot el que
és típic d'un país
mediterrani”.
Durant dos anys va romandre a l’Hospital
treballant com infermera on va conèixer, “espanyols durant un temps molt dur i difícil. A l’hospital varen
arribar gent ferida de diferents llocs. La majoria d’ells eren espanyols,
alguns d’altres països. Eren joves treballadors i paisans, pobres però acostumats a treballar molt i
dur, i ara damunt de tot ensangonats, bruts i ferits”.
Es tractava d’un hospital amb
cabuda per a quasi mil malalts. Molts dels malalts, apunta Henia, moriren
després de ingressar, d’altres aconseguiren sobreviure però amb greus deficiències
i amb afeccions físiques per a la resta de la seua vida. Els que es recuperaven
tornaven al front.
Encara que diu
recordar-se’n de tots, després de tants anys recupera de la seua memòria el cas
d’un jove anomenat Antonio de 24 anys “que
va morir unes hores després d’arribar a l’hospital. Ell volia una taronja , jo
la vaig pelar i li vaig passar un tros, pero ell deia, “la meitat per a tu mareta””
Els seus
testimonis recuperen la memòria del capità Juan, ferit d’un tret al cap, que mai
es va queixar o la dels pares de Pepito que trobaren buit el llit on va morir per les ferides ocasionades per una bala explosiva alemanya. Duien un paquet
per al seu fill que contenia dos ous i un pa, que li regalaren a Henia pel
tracte i cura que va tenir amb el seu fill. Eren moments difícils per a les
infermeres al trobar-se als familiars en estes circumstàncies. Malgrat tot, la mare
de Pepito, en eixos moments tant tràgics, continuaven parlant de llibertat, li
va dir “És un consol que va morir per la república”.
En l’esmentat
article també es recullen moments bons, d’amics però el que més li agradava a
Henia es recordar el caràcter, la manera de pensar i la vida espanyola. Els estrangers que veine a treballar a l'hospital estaven molt
ben considerats pels ontinyentins, allà on anaren, a les botigues, cafeteries
pels carres d’Ontinyent rebien reconeixement per la seua llavor i lluita contra
el feixisme. Recorda Henia en la plaça del mercat, quan va anar a comprar alguna cosa
en especial per als ferits, una de les dones allí present va manifestar el seu
desig de vèncer al feixisme afirmant que “quan s’haja vençut al feixisme
Espanya serà un refugi, un asil per a tots els demòcrates perseguits al món.” D’altre veí es
queixava, quan Henia li donava les medicines que li feien falta, de que no hagueren necessitat tant de coto si hagueren
enviat més armes.
La realitat va
ser altra, Franco va vèncer amb el suport de les armes modernes d’Alemnya i
Itàlia. Havien passat tres anys de guerra civil i l’Hospital va haver de tancar
i tots els estranger havien de tornar als seus països. Tots sabien el que ens
esperava, uns a Espanya i d’altres als seus països d’origen. La segona Guerra
Mundial començava i Bèlgica va ser ocupada pels nazis. Els belgues deixaven una guerra per endinsar-se en altra.
En aquell cerimònia d'acomiadament, organitzada per les autoritats, als metges i infermeres que
marxaven, varen ser nomenats ciutadans d’honor i segons el testimoni de Henia
Larson els dirigiren estes paraules; "Encara que vostès són estrangers, són més espanyols que ells, nascuts a
Espanya que han traït el seu país."
El testimoni de Henia Larson es
va publicar amb motiu de l’encontre dels internacionals suecs, dels quals més d’un
centenar varen morir a Espanya durant la Guerra Civil. En aquell acte volien
mostrar el seu rebuig a que el govern de Franco fora reconegut per l’ONU al temps
que reclamaven l’alliberament dels presoner polítics i la seua rehabilitació d’acord
amb els drets humans. En aquelles reivindicacions també es va incloure la
de que els suecs no viatjaren a Espanya per així no contribuir a l’economia
de Franco. En este sentit Henia deia: “M'agradaria molt tornar a veure aquest país. Però
com a turista,¿ Com puc gaudir del sol d'Espanya, sabent que els millors
fills i filles
estan morint en
la foscor de les presons? No,
jo no puc. Primer hem de ajudar-los i donar-los suport perquè guanyen la lluita contra
el règim. I llavors, vull prendre el vol més
ràpid a Espanya,
Ontinyent, València, Alacant i altres llocs
per ajuntar-me amb Mercedes,
Pepita, Gaspar i
tots els altres
bons amics.”
En 1962 es varen
retrobar a Estocolm els suecs i gent d'altres països
que van lluitar junts en la guerra civil. Una
d'aquestes dones, nascuda a Polònia, era Henia
Larson. Va treballar a l’Hospital Militar Internacional
belga a Ontinyent. Als mesos de tonar al seu país va ser
envaït per Hitler.
Este fet va motivar el que es desfés de quasi totes les fotos d’aquest temps
menys la que podem gaudir en este article. L'any 1945 ella va arribar a Suècia
amb l'ajuda de la Creu Roja, directament
d'un camp de concentració.
Comentaris