En una vesprada plena d'actes culturals i lúdics es va presentar el llibre en la seu de l'associació de veïns El Llombo. Malgrat els entrebancs de compartir horaris amb d'altres ofertes la resposta per part de la gent va ser magnifica. La seu estava plena , eren més de cent persones les que allí es varen reunir.
Les intervencions de Mª Carmen Agulló i Beatriz Rodríguez no deixaren a ningú decebut. Com deia un amic al finalitzar l'acte " és que teniem dues dones de molt de nivell". Efectivament tant Mª Carmen Agulló com Beatriz aconseguiren encisar al públic present. Hi hagueren paraules de reivindicació, que tots els present varem subscriure. En aquell dia a Madrid hi havia una manifestació en contra de la violència de gènere.
Mª Carmen va reivindicar el reconeixement de dues persones compromeses en l'educació de les persones amb ceguesa i que injustament foren negades pel franquisme. Una d'elles va ser afusellada, el cos de Sidonio Pintado Arroyo encara roman desaparegut. (http://www.revistacambrils.com/index.php?c_noticia=268).
Rafael Rodríguez Albert també va ser recordat tant per la seua filla Beatriz allí present. La meua intenció , crec que ho varem aconseguir, era que Rafael Rodríguez Albert fora recordat i almenys retre-li un menut però sentit homenatge. A més amés, aprofitant la presència de dos regidors de l'ajuntament d'Ontinyent es va llançar la proposta de recuperar la memòria de compositor i mestre Rafael Albert en qualsevol espai urbà de la ciutat d'Ontinyent.
A la presentació vingueren Enric Llin President de la Delegació Territorial de la ONCE en la Comunitat Valenciana i Jose Maria Vives catedràtic de Musicologia i Cap del departament de Musicologia i Pedagogia del Conservatori Superior d'Alacant i acadèmic numerari de la Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València.
Aquesta va ser la meua intervenció:
Conèixer
el passat és una tasca difícil, sobretot quant forma part de la col·lectivitat
i encara roman en la memòria de molts. S’ha de conèixer el nostre passat i els
esdeveniments que formen part de la nostra historia ressent, de la que son protagonistes
persones anònimes. Persones del carrer, sense cap tipus de significació, però
protagonistes, que no figuraran en els grans llibres d’història, contribuint en
la recuperació eixa memòria que és de tots.
S’ha
posar damunt la taula i explicar-ho, per comprendre i conèixer un poc més el
nostre passat, en este cas traumàtic i dolorós, sobretot quan hi ha
circumstàncies extremes que afecten a la vida de les persones .
El
treball que ara presente intenta abrasar un aspecte molt concret del paper que
va jugar la ciutat d’Ontinyent durant tot el conflicte armat; la de ser una
ciutat de reraguarda on els evacuats i refugiats trobaven un espai per a viure
amb certa tranquil·litat. Però també s’intenta mostrar com i de quina manera
afecta i s’assumeix la presència de població civil evacuada i refugiada, parant
especial atenció amb la població infantil i més concretament amb xiquets i
xiquetes que estaven escolaritzat al Col·legi Nacional de Cecs de Madrid. També
ens fem una idea de les vivències d’aquells infants i adolescents que
estigueren durant els tres anys de guerra a terres ontinyentines.
El
bombardeig de nuclis urbans i l’atac a la població civil va ser un element comú
que va definir este conflicte armat. Es bombardejava Madrid, Barcelona,
València, per citar ciutats importants. D’altres mes menudes i properes com
Gandia, Alcoi i Xàtiva patiren les conseqüències de les bombes enemigues.
Afortunadament la ciutat d’Ontinyent no va ser bombardejada
Estos
fets provocaren la fugida de població civil cap a zones més segures on poder
refugiar-se. Eren moments difícils on la casa quedava destruïda, on morien
veïns, amics, germans, pares i mares. Els homes amb edat per combatre marxaven
al front, on de nou morien pares, fills i germans. Es posava de manifest la
disgregació i desetructuració de la família, els nuclis familiars quedaven
trencats per sempre provocant que molts infants es quedaven orfes.
La
resposta del Govern de la República va consistir en encetar tot un seguit de
mesures de protecció envers els infants i per extensió a la resta de població
evacuada amb la col·laboració de partits polítics, sindicats, entitats i
organismes internacionals. L’objectiu comú de tots era garantir la seguretat i
les vides de la població civil, però sobretot la dels infants.
En
el cas de la protecció i atenció dels xiquets i xiquetes evacuats, va ser el
mateix Ministeri d’Instrucció Publica i Sanitat qui va crear les mesures
oportunes. La seua intenció era garantir que els xiquets i xiquetes en edat
escolar continuaren assistint a l’escola, aportant-los d’allà on el conflicte
armat posava en perill les seues vides. És així que va desenvolupar dues
modalitats d’acolliment; el col·lectiu en colònies i el familiar.
Com
s’ha dit abans ,el fet que a la capital de la Vall d’Albaida no va patir cap
bombardeig ni acte bèl·lic va fer que molts desplaçats trobaren a Ontinyent un
lloc tranquil i segur.
Però
el que ara ens ocupa és la presència
dels xiques i xiquetes que, provenint d’altres indrets, vingueren a Ontinyent
fugint de les bombes.
A
partir del conjunt de consideracions exposades, el nucli central del treball
gira al voltant del Col·legi Nacional de Cecs de Madrid, el qual es trasllada a
la ciutat d’Ontinyent durant els tres anys de guerra civil. Emprant una
descripció cronològica coneixem no sols el CNCM com a institució, sinó també
com una proposta i iniciativa pedagògica, centenària, que tria les terres
ontinyentines per continuar el seu projecte educatiu i social envers les
persones cegues.
Primerament
es fa una xicoteta ressenya històrica dels orígens del centre educatiu per a
després prendre atenció a la dècada dels anys trenta. La descripció abraça
qüestions educatives, sense perdre de vista tot el desenvolupament dels serveis
pedagògics i mèdics, amb tota la seua vessant organitzativa, tant acadèmica com
administrativa.
Destacar
la influència de les beques de la "Junta de Ampliación de Estudios" en la mateixa institució educativa
dedicada a la formació tant escolar com professional dels cecs. El Col·legi Nacional de Cecs de Madrid pretenia
modernitzar l’atenció educativa, mèdica i social de les persones que patien
ceguesa, interessos de renovació, innovació educativa, cultural i europeista
compartits amb la "Junta de Ampliación de Estudios"
Continuant
amb este recorregut arribem a l’evacuació del Col·legi Nacional de Cecs de
Madrid, essent Ontinyent, com s’ha dit, el espai geogràfic que troben mes idoni
per a evacuar als alumnes.
En
estos moments Ontinyent, es converteix en una ciutat de rereguarda, sobretot
pel que fa al suport i acolliment de la població evacuada i refugiada. Son
moments difícils per a tots, la ciutat s’ha d’adaptar a l’increment important
de població com a conseqüència dels desplaçats de guerra.
Des
del primer moment, el Col·legi Nacional de Cecs, va iniciar amb normalitat les
seues activitats docents i formatives, al temps que va haver d’incorporar una
funció més; la protectora. S’havia de garantir la vida de tots els xiquets i
xiquetes amb ceguesa i que en el moment d’iniciar-se la Guerra Civil Espanyola,
estaven matriculats al Col·legi Nacional de Cecs.
Es
així com arriba la fi de la guerra i s’ha de tornar a Madrid. Arriba l’hora de
les depuracions, de les detencions i de l’angoixa per no saber el que podia
passar. Professors i metges havien de ser depurats, els alumnes tornar a Madrid
per reiniciar una nova vida, amb o sense la família
Les
coses canvien de forma radical en tots els sentits, tota referència a l’època
republicana desapareix i s’implanta un nou sistema polític, un nou ordre i per
tant un nou sistema educatiu. La dictadura de Franco vorà en l’educació, un
element important per poder legitimar el seu ideal polític, establint un fort
lligam amb l’educació religiosa. L’escola es el lloc ideal per poder fer
realitat este objectiu, essent el Col·legi Nacional de Cecs, una mostra més del
que estem dient.
En
este recorregut cronològic, s’inclouen, per un costat elements quantitatius acompanyats
d’altres més qualitatius. Centrant-nos en estos últims, es tracta de les
impressions, experiències i reflexions de persones, aleshores xiquets i
xiquetes, els quals també ens aporten elements importants per conèixer com es
va desenvolupar aquell conflicte i com va afectar a la població civil, però
sobretot els infants.
Afortunadament
hem pogut recuperar les experiències, vivències, i fins i tot sensacions,
preocupacions i temors dels que patiren el desplaçament forçat. Tal volta estos
testimonis poden estar influenciats pel record d’una persona adulta que reviu,
recorda i analitza un bon grapat d’anys després.
Afortunadament
,tres d’estos xiquets ens han aportat tot un seguit d’experiències i vivències
que ens ajuden en la nostra investigació. Aquells xiquets i xiquetes, són
Alfredo Díaz Donate i la seua dona Hermínia Álvaro Suárez.
Malauradament
Ricardo Fombuena Vidal ens va deixar en 2012. Gràcies a ells tenim coneixement
directe de la seua experiència a Ontinyent com a xiquets evacuats, ens expliquen, relaten el que visqueren, des
d’una òptica, des d’una perspectiva completament diferent i que a la volta,
crec, més enriquidor. Dos d’estos tres xiquets, patien en aquell moment una
dificultat afegida; Alfredo Díaz Donate no tenia capacitat de visió mentre que
la seua dona Hermínia encara conservava restes de visió. Pel contrari Ricardo
Fombuena Vidal, fill d’una de les infermeres del col·legi, era vident.
Pot
ser que per la seua ceguera, Alfredo Díaz Donate i Hermínia Álvaro Suárez
mostren certa facilitat i habilitat a l’hora explicar-nos les seues vivències,
experiències i records. Gràcies a la memòria sensorial, han desenvolupat una
capacitat especial per explicar-nos allò que varen escoltar olorar, tocar i tastar.
Es així que a partir dels seus testimonis s’ha intentat plasmar en un anàlisi
més qualitatiu, ple de carrega humana, d’ignorància, pròpia d’un xiquet que
se’l enduen per a que no tinguera la mala fortuna de morir baix els efectes de
les bombes, com desgraciadament patiren d’altres xiquets.
No
desmereix l’aportació de Ricardo Fombuena Vidal, persona, que gràcies a la seua
capacitat d’anàlisi i narrativa del que va viure, hem pogut obtenir aquelles
impressions d’un xiquet que marxa de Madrid corrents i fugint de les bombes, i
que sense que sa mare li explicara res, es veu damunt d’un tren sense destí
conegut, però que li va proporcionar seguretat.
Cal
afegir altra distinció en estes aportacions dels tres xiquets i és la que
aporta Herminia amb una visió de xiqueta en aquell moment i de dóna ara. Podem
conèixer així estes experiències des d’una triple vessant la de gènere, la de
vident i la de invident
La
separació d’un xiquet, conscient de les dificultats que suposa el retrobament
amb la seua família, com conseqüència de la guerra, es viu de forma traumàtica
i fins i tot manifestant conductes i comportaments tendents a evitar esta
separació. Son molts els testimonis i les imatges de xiquets que en el moment
de la seua separació dels seues pares, ens mostren uns rostres plens de
tristor, angoixa i incertesa. D’això ens parlaran estes tres persones i
contribueixen a recuperar la memòria d’aquells infants que patiren la guerra.
Però també s’observa com lluny de les bombes, de la mort, eixa memòria
recupera, retroba alegria, gratitud i consideració envers les persones i els
llocs on varen romandre acollits. D’això també se’n parla, recuperant per
sempre la memòria d’uns infants que són la veu de molts altres xiquets i
xiquetes, que patiren la guerra o desafortunadament perderen la vida en aquell
conflicte, negant-los l’oportunitat de créixer.
Incloem
en el present treball el llistat de tots els xiquets i xiquetes refugiats a les
colònies i com no el llistat dels xiquets i xiquetes que vingueren amb el
Col·legi Nacional de Cecs. Però també els noms de les persones encarregades de
la seua custodia, educació i manteniment mentre varen viure a Ontinyent.
Les
fotografies utilitzades en permeten situar en el temps i en l’espai geogràfic amb
l’objecte intencionat de mostrar-nos una experiència educativa innovadora i que
renova la pràctica educativa dels cecs, però també ens mostren escenes personals
i familiars d’una quotidianitat marcada per la guerra. Crec que les fotografies
que es mostren en el text compleixen eixe objectiu i a la volta intenten en la mesura de les possibilitat, posar cara a
molts dels protagonistes d’esta història.
Per
últim fer una especial menció al Professor, músic i compositor injustament
oblidat Rafael Rodríguez Albert, alacantí, que també va romandre a Ontinyent
durant els tres anys de guerra. Segur que si aqueta història duguera una banda
sonora l’haguera composat Rafael Rodríguez Albert.
Be
estaria que la ciutat d’Ontinyent recordarà la seua vàlua musical i humana,
dedicant-li un carrer, plaça o passeig i per què no, llance la proposta que
l’Ajuntament li atorgue, a títol pòstum, uns dels premis de l’edició del 9 d’octubre
de 2016, amb el seu corresponent concert.
Tot
seguit i ja per finalitzar he preparat un xicotet audiovisual, molt curt que
visualitzarem tot seguit.
Moltes gràcies.
https://youtu.be/MSMZmB7kKLA
Les fotografies són de Cesc Biosca https://cescbiosca.wordpress.com/
https://youtu.be/MSMZmB7kKLA
Les fotografies són de Cesc Biosca https://cescbiosca.wordpress.com/
Comentaris