Poc més d'un mes ha transcorregut des d'aquell dia en què el
teatre Echegaray es va projectar el documental "Les mamàs belgues", estava de gom a gom. Molta gent va assistir a les dues
sessions, quasi varen arribar al miler d'expectadors que
prengueren la decisió de donar suport al nostre treball.
Molts dels allí present coneixien la història, eren gent
gran que vingueren a recordar experiències viscudes en aquells anys. D'altres ,
més joves, manifestaren la seua ignorància i desconeixement d'un fet històric
com el que estàvem explicant.
Personalment eixe dia, instants després d'haver presentat el
documental, vaig experimentar una sensació difícil d'explicar. No sé si eren
els nervis del moment, no se si era l'alegria, la satisfacció d'un treball que
havia tardat tants anys a fer-se realitat. Si sóc sincer, aquella nit no vaig
poder dormir.
Era conscient d'haver aconseguit reviure l'experiència, el
record, les vides d'unes dones que havien estat silenciades i oblidades tants
anys. Havíem aconseguit que totes elles estigueren present entre nosaltres, . Feia 79 anys estigueren segudes en les butaques, per ocupar, ara, la pantalla del mateix teatre.
Han passat més d'un més i "Les mamàs belgues"
continuen generant vida en la xarxa i la premsa escrita. El País, El Mundo,
Público són exemples del que estic dient. La ràdio amb La Ventana de Francino
també es feren ressò d'aquest esdeveniment. Una notícia local, que té una
projecció nacional , ara comença a tenir un vessant internacional.
El proper dia 1 de juny serà projectat a Brussel·les en dos
llocs diferents. Dues projeccions en un mateix dia, com a Ontinyent. La primera
en el CEGESOMA, al migdia, i l'altra programada per a les 19.30 hores en el
centre cultural Federico Garcia Lorca.
 |
Arturo Vidal Bernabeu amb Joan J. Torró a sa cassa davant d'una
pintura de son pare Jose Vidal Soriano que li va regalar a
l'alcalde d'Ontinyent Francisco Montés Tormo.
|
Sembla que la cosa continua, la presència de "Les mamàs
belgues"roman, encara vivia, per Europa. La seua tasca solidària,
desenvolupada a Ontinyent crida l'atenció a Belgrad, a Geneve, a Londres, a Madrid,
a Benissa... Qui sap si en algun moment estes dones travessen l'Atlàntic
per a projectar-se a Estats Units, Cansada i .....
Però no sols han despertat l'interès europeu, sinó que han
aconseguit despertar la memòria de molts ontinyentins i ontinyentines, de veïns
i veïnes de la vall. Han aconseguit que es visibilitze la tasca de Rosariet, de
Nieves o Rosario, de Remedios, Ignació o Manuel tots ells treballadors a
l'hospital com infermeres, transfusors de sang o practicants.
Però a més a més, han posat cara a alguns ferits com el cas de Juan el malagueny que va perdre
una cama, el de Salvador que es va quedar coix per sempre o el de Benito que es
va endur a la tomba la metralla que no li varen poder llevar a l'Hospital. Són
vivències que no interessa als grans historiadors però que formen part
d'eixa gran història que la varen protagonitzar les persones, les dones i homes d'eixe
moment.
Són testimonis rescatats pels fills, filles, néts o amics que aporten fotos, llibres, records i vivències per evitar la seua perdua en la foscor del temps.
 |
Benito Ballesteros de Miguel, al mig de la foto, amb dos companys ferits
a l'Hospital Militar Internacional
|
Sols recordar les
paraules de Arturo Vidal Bernabeu quan el 16 de maig, raonant amb el seu fill i
el seu nét es va produir un silenci, en el tendur quan va esplicar com resonaren els trets de l'afusellament del 15 de desembre de 1939 al cementeri d'Ontinyent. Recordava, amb els ulls plorosos, un dia trist i gris de l'hivern que va romandre fins 1975.
Esperem que aquesta tasca ens permeta recuperar una memòria que
des de l'esfera personal i familiar forme part de la memòria de tots. Es tracta de parlar, de raonar d'aquesta memòria amb normalitat i recuperar el
nostre passat, el de tots.
Crec que gràcies a "Les mamàs belgues" hom pot conéixer un
passat que ho va ser d'elles i ara compateixen amb tots nosaltres.
Comentaris