El passat dijous 20 d'octubre, es va projectar
el documental "Les mamàs belgues", en el saló d'actes de la
Mancomunitat de la Vall d'Albaida. Les amés de casa d'Ontinyent, han sigut les
primeres a participar en el cicle de projeccions per poder visionar el documental
entre la gent major.
L'objectiu és apropar el
documental a la gent major de manera que amb aquesta proximitat pugem
reconèixer i identificar experiències i vivències d'homes i dones que
conegueren a les infermeres belgues. L'objectiu es va complir la vesprada del
21 d'octubre.
Entre el públic, això si en
primera fila, estava Ana, una dona de 82 anys. Ja havia vist el documental el
dia de la seua presentació el passat 14 d'abril. Va tornar a vore'l i abans que
començarà, amb la veu afectada, pot ser pel nerviosisme o per l'experiència
acumulada, deia que son pare va estar hospitalitzat per ferida de guerra.
Crec que jo estava més nerviós
que ella, ansiós perquè passaren els 27 minuts que dura el documental per poder
parlar amb ella. Varen ser uns minuts eterns. Tot seguit venia el torn de
preguntes, que per cert, no paraven de llançar una darrere d'altra.
S'alternaven les inquietuds i ganes de saber més sobre l'hospital, les dones
volien saber com havíem arribat a recollir tanta informació i els joves
estudiants mostraven la seua curiositat en la formació de les infermeres. Ens
varen acompanyar un grup d'alumnes del IES Jaume I que estudien un grau de
formació professional d'auxiliar d'infermeria. Al final, vaig poder parlar amb Ana.
Ana deia " Jo he estat en
eixes sales que han eixit en el documental", afegia "mon pare el
varen ferir en una cama i jo vaig anar a vore'l, era molt xicoteta". Ella,
amb ganes d'haver reconegut en alguna de les fotos del documental a son pare,
va arribar a dir "crec que he reconegut a mon pare en el documental". Pot
ser l'enyorança, pot ser les ganes de recordar a son pare siga la raó per la qual ha dit el que ha dit. Tot seguit obre la bossa de mà i trau una foto de son pare, sa mare i una
tia seua. "Mira aquesta foto va ser uns anys abans de la guerra, eixe és
mon pare i eixa ma mare abans de casar-se". Una foto meravellosa.
Però els records de l'hospital li
venen a la memòria i diu " en una d'aquelles visites per veure
a mon pare, una infermera en va donar una rosca de pa untada de mel". No
recordava si era una de les mamàs belgues, però diu " si era una
infermera, no se si era espanyola o estrangera, el que si recorde el tros
de pa amb mel"
 |
| Ana, sentada en la primera fila, la segona per l'esquerra |
Eixa mateixa vesprada vaig parlar
amb un nét d'Ana, Manolo, m'envia un WhatsApp on deia que a Enrique li
varen perdre la pista a principis de 1939 , en el front d'Extremadura.[1]
Repassant les meues notes observe que el 25 de desembre de 1937 Vera Luftig, una de les mamàs belgues, va
publicar una carta en un periòdic comunista, la seua impotència per no poder
salvar la vida a un soldat en una nit de guardia l'Hospital Militar d'Ontinyent. Aquell soldat
era Cecilio Cerezo Tremiño, natural d'Alia, poble de Càceres. Va morir l'1 de
desembre de 1937 a Ontinyent. Un any desprès Enrique Mollà Gisbert moria a
terres extremenyes. Possiblement tots dos conegueren a les mamàs belgues. Ara a
esperar les cartes d’Enrique mentre va estar al front i que ens facilitarà Manolo .
PD: Algunes notícies sobre el documental.
[1] Guillem Llin apunta en el seu llibre Mort
i repressió a Ontinyent (1936-1944), en la seua segona edició "Mort: 29 de
gener de 1939, al front d'Extremadura. Altres; en 1938 el fereixen en el front
de Terol i el traslladen a l'Hospital Internacional d'Ontinyent", pàg 156
Comentaris