El 27 d'octubre es va projectar el documental "Les mamàs belgues" a Ginebra (Suïssa) on s'ha compartit, amb altres projectes i estudis d'arreu del món al voltant l'acció humanitària que diferents països desplegaren favor del govern republicà.
Gràcies a Dolores Martín Moruno (IEH2, Universitat de Ginebra) i Sebastien Farré (Maison de l'histoire, Universitat de Ginebra) s'ha pogut dur a terme unes jornadeson s'han aportat diferents visions de com els guerrers sense armes varen contribuir ,amb les seues accions, a donar suport als diferents sofridors de la guerra; xiquets i xiquetes evacuats, artistes, ferits, malalts...
Magdalena Garrido Caballero ( Universitat de Múrcia) ens va aportar una interessant reflexió i elements per conéixer com les imatges, convertides en armes,són eines de solidaritat amb la II República gràcies al suport soviètic.
També s'ha aportat una visió molt interessant amb les ponències de l'ajuda humanitària reflectida en les fotografies, que des de la Universitat Autònoma de Madrid, la Universitat Ca' Foscari, la UNED o el Museu Nacional d'art Reina Sofia . A més a més de deixar constància de la fotografia d'autor, plena d'intencionalitat i creativitat també es va posar de manifest la necessitat d'incloure la fotografia anònima com a element per a aquest estudi, que tants anys després continua aportant noves dades i l'oportunitat d'encetar altres mirades de la guerra.
Dues conferències que, al meu parer varen cridar l'atenció, va ser la de Monica Morales Flores ( Universitat de Guadalajara, Mèxic) amb un estudi molt interessant amb el que va lligar la Història i la imatge des de la premsa escrita del momen,t a l'hora de recuperar la pràctica humanitària. Miguel Cabañas Bravo (CCHS/CSIC. Madrid) ens va mostrar un Picasso per a mi, i ho dic amb tota la sinceritat, desconegut i atractiu, mostrant la seua solidaritat i suport amb els artistes exiliats.
Caldria completar aquesta caloració amb reflexions de cada una de les comunicacions presentades però he de reconèixer que la meua mancança idiomàtica m'ho impodeix. Vaig tenir dificultats per poder seguir les conferències pronunciades en francés, però les pronunciades en anglés foren les més complicades. No hi havia traducció simultània. Un repte més, aprendre algun dels dos idiomes. De tota manera vaig tenir el suport de Sven qui m'ajudava amb aquest entrebanc.
Coses de la vida, o del destí, qui sap però eixe mateix dia, a kilòmetres de Ginebra però més prop d'Ontinyent, es parlava de Gomis, un músic ontinyentí i que segons apuntes alguns experts, li adjudica l'autoria de l'Himne de Riego.
Efectivament, el mateix dia s'estava parlat d'Ontinyent en dos fòrums acadèmics, amb temàtiques distintes però amb punts d'encontre. No estic referint-me a què Gomis fora el compositor de l'Himne de la II República i com que estàvem presentant el documental "Les mamàs belgues" que té com escenari històric la Guerra Civil espanyola, o el que és el mateix la II República en Pau, tot queda lligat.
No, crec que la cosa va més enllà de la coincidència de dades alhora de celebrar els dos actes. Crec que tant la tornada de Gomis a Madrid com la projecció del documental "Les mamàs belgues" a Ginebra és un exemple de com a la ciutat d'Ontinyent s'està treballant per recuperar la història, per recuperar la memòria , que de ben segur generarà coneixement. Crec que amb l'exposició de Gomis a Madrid, músic ontinyentí que va haver d'exiliar-se, coincideix amb l'acció humanitària de les mamàs belgues que poc més de cent anys després, fugint del feixisme, venen a Ontinyent per donar suport als més desafavorits. Tots dos fugen dels seus països per raons polítiques i per salvar les seues vides.
El documental "Les mamàs belgues" contribueix a reconstruir la memòria i deixar posat eixa bastida que facilitarà la construcció de coneixement que ha de ser sòlid, estable i que puguem transmetre'l a les generacions futures. Amb polítiques culturals i de suport que faciliten i divulguen aquestes iniciatives, són les que fan possible dur endavant projectes com als que estic referint-me, i això ha sigut gràcies a l'ajuntament d'Ontinyent i la Diputació de València possibilitat iniciatives encetades per associacions i historiadors ontinyentins.
Esperem que en un futur no molt llunyà la recuperació del nostre passat i de la memòria històrica i democràtica siga una assignatura superada i de la que hom puga parlar sense cap dificultat i forme part del currículum escolar, per exemple.
.
Comentaris