En juny del 2016 vaig rebre un
email de la regidora a l'Ajuntament d'Ontinyent, Silvia Urenya amb una
informació molt bonica i que com ella va dir, anava a agradar-me. Efectivament,
no es va equivocar gens, ni miqueta. És una història de les que van sorgint des
que presentarem el documental. Han aparegut noves fotos, nous testimonis, nova
documentació i a poc a poc va nodrint-se aquell projecte de convertir aquesta
història en un llibre que si va tot bé espere tenir enllestit abans que
finalitze l'any 2018.
 |
| PL. Sant Domingo en els anys 1960 |
Haguera sigut ideal tenir-lo a
punt per a maig del 2017 i així celebràvem el 80 aniversari de la creació de
l'Hospital, però les coses venen com venen i calia deixar pas al documental,
era el seu moment.
Afortunadament aquesta circumstància ens ha permés conéixer altres històries que no estan plasmades en negre sobre blanc, ni estan als arxius, tampoc s'ha publicat a la premsa ni forma part de la memòria fotogràfica ni fílmica. D'aquesta manera, el documental Les mamàs belgues, ens apropen noves dades, noves fotos, noves cartes però en el fons històries de vida, que responen a unes experiència que són de tots i totes, que roman en la memòria familiar, en l'entorn dels iaios i iaies que es transmeten de manera oral i en els pitjors dels casos desapareix per sempre.
Afortunadament aquesta circumstància ens ha permés conéixer altres històries que no estan plasmades en negre sobre blanc, ni estan als arxius, tampoc s'ha publicat a la premsa ni forma part de la memòria fotogràfica ni fílmica. D'aquesta manera, el documental Les mamàs belgues, ens apropen noves dades, noves fotos, noves cartes però en el fons històries de vida, que responen a unes experiència que són de tots i totes, que roman en la memòria familiar, en l'entorn dels iaios i iaies que es transmeten de manera oral i en els pitjors dels casos desapareix per sempre.
Si recuperem eixa memòria estem
creant coneixement, del record construïm història i tota història cal
explicar-la, escriure-la o narrar-la. D'aquesta manera garantim que no es perga en el calaix de l'oblit .
I dic tot açò perquè l'email que
m'envia Silvbia Urenya, i que indique en les primeres línies d'este escrit, és
una mostra del que estic dient i ara sabreu per què.
Aquell correu electrònic incloïa
d’altre, reenviat que Benjamin Bono Aguilar li escrivia a Silvia Urenya. Entre
altres coses li explicava una experiència que va ocórrer allà pels anys 1960,
feia poc més de vint anys que la guerra havia finalitzat. No sé si aquesta
afirmació que acabe de fer és correcta perquè en 1975 Franco, la repressió
franquista, encara anava afusellant gent.
Benjami , que no era d'Atzeneta
però vivia en aquest poble de la vall, solia anar a prendre cafè als bars i
casinos d'Ontinyent. Coneixia els costums dels ontinyentins i ontinyentines.
Aquest home es va casar amb una dona belga i en una d'aquelles visites a terres
de la vall va decidir tornar a Ontinyent per ensenyar-li a la seua dona per on
passejava ell. Potser passaren pel carrer San Pascual o Sant Josep, per la Pl
de Sant Domingo o pel carrer Sant Antoni, on encara hui, el sinyo Manolo el "lluent"
o el senyo "Adreuet" el viverista al carrer Francisco Cerdà, com molt
bé ha apuntat Ramón Martínez Bosca, deixen, a la porta oberta de les
seues cases mostrant les llegums, fruites i verdures de l’Horta.
 |
| Col·legi La Concepció anys 1960 |
 |
| Vera Luftig |
Igual té si era una casa més a
munt o més a vall, el que si recorda Benjamí, és que li explicava a la seua
dona aquell costum a Ontinyent. Mentre li explicava, que allò era un reclam
perquè la gent comprara les carabasses, tomates o bresquilles que havien acabat
de collir a l'horta, d'una d'aquelles portes, oberta, eixia una dona vestida de
negre, que en escoltar parlar en llengua estrangera, es va dirigir a Benjami per preguntar-li d'on eren. Li va explicar el seu origen valencià però que la
seua dona era belga. Aquella dona vestida de negre, amb un mocador al cap, tota
nerviosa li digué si coneixíem a Vera. La dona
explicava que Vera, la infermera belga, va tenir cura del seu fill mentre estava a
l'Hospital d'Ontinyent i que finalment va morir als seus braços. Aquell fet va ocórrer
durant la Guerra Civil a l’Hospital Militar Internacional que els socialistes
belgues crearen a Ontinyent.
Benjamí i la seua dona es varen quedar molt
sorpresos d'aquella experiència i li explicaren que desafortunadament no
coneixien a aquella infermera. El que si va fer Benjamí, en tornar a Bèlgica, és
interessar-se per aquella història i efectivament va contactar amb un professor
que estava estudiant al voltant de les infermeres que vingueren a la Guerra
Civil i més concretament a Ontinyent. (Pot ser fora Rudy van Doorslaer, però això ho averiguaré més endavant)
Seixanta anys després Benjamí escriu aquest email per contar la seua experiència de com aquella dona del
barri de Sant Antoni vestida de negre, parlava de Vera, recordava a l'infermera que va intenbtar salvar al seu fill. Era germana de Raquel i
Golda Luftig que amb la resta de dones vingudes a Ontinyent donaren suport al
primer govern democràtic de l'estat espanyol. El que no sabia aquella dona
vestida de negre, és que Golda va tenir un fill a Ontinyent, li va posar de nom
Madrid Berliner i que amb quatre anys va ser deportat amb sa mare i els seus
iaios materns als camps d'extermini nazis on els varen assassinar.
 |
| Carrer Sant Josep .Febrer de 2017 |
Com veieu és
una història que ha estat oculta, que ens l'han negada però que roman en la
memòria de les persones, que com Benjamin, a poc a poc aporten nous testimonis. Són les
"mamàs belgues" les que huitanta anys després tornen a Ontinyent, a la
memòria, als records i experiències vitals de moltes persones que estigueren
vinculades amb elles. Amb aquesta tasca de recuperació i difusió estem
construint coneixement i recuperant la nostra història, que es te tots i totes.
Comentaris