 |
| Grups de "Les Ames de Casa" |
Hui fa una setmana vaig estar
conversant, després de la seua comunicació en les jornades sobre patrimoni que
va organitzar l'IEVA, amb Paula Jardon Vicedegana de la Facultat de Filosofia i
Ciències de l'Educació de la Universitat de València, al voltant dels espais
urbans com eina de recuperació de memòria. De com, des de l'educació social, hom
pot generar coneixement relacionat amb aquesta disciplina, la memòria
democràtica i històrica, i com a vegades , sense saber-ho, contribuïm al fet
que les persones rememoren experiències de vida.
 |
| Enriqueta a la Porta del Refugi |
Li explicava a Paula que vaig ser testimoni de com una
dona, vora els 90 anys, amb molta manca de memòria i possiblement amb
deteriorament cognitiu, va "despertar" per uns moments. Paula deia
que un alumne seu, havia fet un treball de fi de grau relacionat amb la gent
major, al voltant de com la gent amb afeccions cognitives amb dificultats i
alteracions de la memòria, la visita als museus, en aquest cas etnològics, els
rememorava allò que havien oblidat. Igual que es diu que la música ajuda als
malalts d'Alzheimer, recordant el que s'anomena la banda sonora de les nostres
vides, en aquesta ocasió el contacte amb objectes que havien sigut
protagonistes de la seua vida els permetia eixa rememoració.
En la meua experiència viscuda en una
de les visites al Refugi de Tortosa i Delgado d'Ontinyent vaig ser testimoni
d'eixa rememoració. El grup estava format per unes 25 persones, dones,
pertanyent a l'Assocació d'Ames de Casa. En fer l'explicació pertinent i experimentar el
que suposava un avís de bombardeig, una dona, com he dit, amb 89 anys, va
començar a cantar, va soltar el seu "tacataca" i va entrar cap endins
del refugi. Explicava que de xicoteta havia entrat en eixe refugi per avis de
bombardeig. Deia que entraven els llibres del Registre Civil (1) per evitar que es
cremaren o destruïren en cas d'incendi. Els allí present no donàvem crèdit
d'allò que estàvem vivint. Una xica em va dir "Joan està cantant i no sé
què està dient"
 |
| Menorca, 1938. Foto: David "Chim" Seymour |
Clar, el meu interés va créixer per
saber qui era aquella dona i com podia quedar amb ella per entrevistar-la. Era
Enriqueta Mora i per major sorpresa, la mare de Toni, el meu company de
treball. Només vaig poder parlar amb ell, amb eixa eufòria que m'envaïa per
haver conegut a la seua mare, volia quedar per
entrevistar-la, per recollir molta més informació sobre el refugi i les
experiències de guerra d'una xiqueta que aleshores tenia 10 anys. No us podeu
imaginar la cara de sorpresa que va posar el seu fill. Toni no donava crèdit. No podia ser, perquè sa mare tenia moltes llacunes en la
memòria, deia Toni. Aleshores vaig ser jo qui es va quedar estupefacte en escoltar l'explicació de Toni. De fet l'endemà només veure'ns en el treball
va dir "Joan, ma mare no recorda ni tant sols que ahir va estar al refugi, imagina com
està".
Desgraciadament no podem recuperar
les experiències d'Enriqueta però almenys sí que podem tindre la satisfacció
que, encara que fos durant uns instant, va recordar la seua infància, va deixar
constància de com Ontinyent, amb aquestes construccions, va protegir a homes,
dones, xiquets i xiquetes com Enriqueta Mora.
Ara aquest espai, aquest refugi torna
a ser útil per la nostra memòria. El Refugi de Tortosa i
Delgado i el Refugi del Regall, tots dos recuperats i visitables, aleshores protegien de
les bombes i de la mort,
ara ens protegeixen de l'oblit.
(1) Pot ser que en esta ocasió la memòria li torne a jugar una mala passada i estiguera fent referencia al refugi de El Regall que està front al Registre Civil.Les fotos són de Aitana Garcia.
Comentaris