 |
| Detall de la pared d'una de les cambres de gas on s'observa les marques de les ungles |
Hui se celebra el dia Internacional de les víctimes dels camps de l'Holocaust. En el cas de la ciutat d'Ontinyent eren set les persones que varen patir les conseqüències de la barbàrie nazi. Uns moriren però d'altres sobrevisqueren.
Amb les investigacions desenvolupades per a la realització del docuemtal "Les mamàs belgues, estrenat a la ciutat d’Ontinyent el 14 d'abril de 2016, descobrirem una nova víctima, que va morir en el camp d'extermini Auschwitz-Birkenau. Es tracta d'una xiqueta, de sols 4 anys. Va nàixer a Ontinyent, concretament al xalet conegut com "El Pinatar". Sa mare era Golda Luftig, germana de Vera i Rachel, les quals amb altres dones, majoritàriament jueves, vingudes des de Bèlgica però poloneses d'origen.
L'agost de 1938 va nàixer Madrid Berlliner Luftig, aixió resa la seua partida de naixement al Registre Civil d'Ontinyent. Era filla de Golda Luftig i Samuel Berliner. La mare infermera a l'Hospital Militar d'Ontinyent i SAmuel brigadista internacional. En acabar la guerra varen marxar, fugint de l'exèrcit franquista per a trobra-se a Bèlgica amb els nazis.
Participaren en una guerra que a banda de ser civil es va convertir en la lluita contra el feixisme a Europa. Efectivament amb els nazis i els feixistes alemanys amb el suport de el Japó, el món es trobava de nou amb una gran guerra , en aquesta ocasió la II Guerra Mundial.
Golda va ser detinguda amb la seua filla Madrich a Malines i varen ser detingudes a Caserne Dossin (Malines-Mechelen), per a després ser deportades amb el transport VII cap a Auschwitz Birkenau. Era l'1 de setembre de 1942. Havia complit, un mes abans, 4 anys de vida. El número de l'expedició que li varen atorgar va ser el 176. Pocs dies després, segons apunta Guillem Llin en el seu llibre "La derrota perpetua", va morir mare i filla. El seu pare va ser detingut per la Gestapo, deportat també a Auschwitz Birkenau però sembla que va sobreviure.
En desembre de 2018 vàrem marxar a Polònia on poguérem visitar el camp on va morir Madrich. Entre el silenci, el fred emocional i físic, no podia imaginar l'arribada de la mare i filla a aquell camp. No vaig poder resistir la temptació i li vaig explicar el meu interés a la guia que ens explicava sempre amb un to de veu respectuós, el que allí va ocórrer. Va respondre que aquells deportats que varen arribar en 1942, pràcticament eren assassinats de manera immediata separant a les dones, infants i gent major dels homes que podien treballar. Molts d'ells anaven directament a les càmeres de gas, només baixaven del tren. Visitarem cada un dels indrets d'aquell lloc de la mort i no podia deixar d'imaginar els últims dies de Madrich Berliner, una xiqueta nascuda a Ontinyent que va perdre l'oportunitat de créixer, estimar, riure....
Esprem que en un temps no molt llunyà la nostra ciutat puga gaudir de les huit pedres de la memòria, dels "stolpersteine" entre els quals trobarem el dedicat a la xiqueta nascuda a Ontinyent i que va morir a Auschwitz Birkenau.
Un sincer i estimat record per tots ells, però m'agradaria fer especial menció a Madrich Berliner Luftig que amb tota seguretat no va poder créixer el suficient per a poder deixar les marques de les seues ungles en la paret de la cambra de gas. Pot ser que totes dos es varen fondre en una abraçada eterna.
Comentaris